Institut Moisès Broggi

Construir un retrat des de l’estima

Aquesta pràctica fotogràfica s’emmarca dins el projecte Cinema en curs i Fotografia en curs. L’hem realizat amb l’alumnat de 1r Batx d’Arts durant el segon trimestre. Un procés llarg i ric que ens ha permès aprofundir tant en la concepció d’un retrat com a pràctica fotogràfica com en la reflexió escrita de les tries i l’impuls que ens porta a realitzar una fotografia.

La pràctica l’hem desenvolupat en diferent fases:

-hem conegut, estudiat i analitzat fotògrafs referents que ens han inspirat per la manera com conceben els seus retrats, entre ells: Van der Keuken, Bernard Plossu, Henri Cartier-Bresson, Raymond Depardon, Richard Avedon, Irving Penn, Humberto Rivas, Pierre Gonnord, Diane Arbus, Edouard Boubat i Richard Billingham.

-hem llegit extractes de textos d’aquests fotògrafs per conèixer i saber com conceben els seus retrats

-hem realizat unes primeres fotografies fent especial atenció: a la llum, l’enquadrament, la mirada, el retratat en relació amb l’espai.

-hem realitzat una segona fase de fotografies i hem fet la tria de la fotografia final acompanyada d’un text. Un escrit sobre l’estudi dels referents, sobre la persona fotografiada, sobre el retrat final i sobre la concepció de realitzar un retrat. Anàlisi formal de la imatge i les intencions en relació amb les emocions.

El més bonic de la pràctica ha estat veure com fer un retrat ens ha apropat a la persona retratada des de l’estima. Molt emocionant llegir els vincles amb els pares, mares, avis, àvies, familiars, amics i amigues.

Us mostrem les increïbles i precioses fotografies finals i un extracte dels textos.

“Abuela” de Sira Ruiz

Referents: Pierre Gonnord i Humberto Rivas

Vaig investigar tres referents, tot i que en un inici el que més em va interessar va ser Saul Leiter, finalment el meu retrat recull l’essència de la fotografia de Pierre Gonnord i Humberto Rivas.

Pierre Gonnord és un fotògraf autodidacta resident a Madrid des de l’any 1988. Va néixer al 1963 a França, i amb tan sols 25 anys ja va començar el seu primer projecte fotogràfic. Va iniciar el seu recorregut amb unes seqüències de retrats de la joventut urbana de la societat occidental, anomenats Interiors. Les fotografies de Pierre Gonnord comparteixen, certs trets en comú. Són sempre de gran format i amb fons fosc, neutral. Ho va decidir així per eliminar qualsevol context. Volia centrar-se únicament en l’individu que fotografiava. Realitzava les obres sempre en un estudi improvisat a casa de la model o en el seu lloc de treball habitual amb un sol punt de llum. Em va captivar la intenció de les seves obres; Gonnord capta la realitat dels col·lectius silenciats, i aconsegueix explicar històries de patiment amb molta força moral i gran sensibilitat amb tan sols una imatge. Considera que la fotografia té el poder de partir d’una realitat i transportar-te a una altra. Vaig voler seguir aquest fil retratant a la meva àvia que és cega.

La meva àvia es diu Teresa Amaya Leoz. Viu a Olite, un poble de Navarra i té vuitanta set anys. La Tere es va quedar cega als 55 anys, després de dues operacions. A partir d’aquell moment la seva vida va fer un gir, però mai no es va quedar enrere, més aviat al contrari. Va desenvolupar noves habilitats. Ara és capaç de distingir centenars de veus diferents de gent del poble; amb només un hola reconeix la persona instantàniament, nom, sobrenom, cognoms i parentesc, fins i tot fa feines mil vegades millor que una que s’hi veu.

Per mi un retrat és una eina per explicar una història que amb paraules no es veu el crua que pot arribar a ser. Treure una persona del seu context i amb només la mirada veure tota una vida viscuda. Irving Penn em va fer obrir els ulls amb aquest fragment: “Les persones sensibles confrontades a la possibilitat de ser retratades per la càmera posen la cara que, pensen, els agradaria ensenyar al món. Molt sovint el que es troba darrere de la façana és excepcional i molt més meravellós que el que el subjecte coneix o s’atreveix a creure.”  És per això que en el moment de fer la foto, després d’ajustar la llum, l’enquadrament i els focus, vaig mantenir una conversa amb la meva àvia del moment en que es va quedar cega. Mentres m’ho explicava vaig notar que la seva mirada desprenia un aire diferent, més profund i cru, en aquell moment vaig capturar aquesta història.

“La tia Julia de Castellón” Eva Español

Referents: Raymond Depardon, Diane Arbus i Lee Friedlander

Des d’un principi vaig decidir fer un retrat en context. Les idees de Depardon em van semblar molt interessants, sobretot la de Marcel Privat. Mostra un ambient molt de poble on et situes molt bé aprop del personatge, la fotografia fa que el coneguis millor.

També em va sorprendre molt Diane Arbus, que fa unes fotografies molt impactants i Lee Friedlaner amb la foto d’una noia a la cuina.

La persona retratada es la meva tia-àvia Júlia que ara viu a Barcelona. Aabans vivia a Castelló, quan el seu marit va començar a patir Alzheimer va anar a viure a Girona amb la família d’ell, que no tenen fills. Quan ell va morir la seva cunyada i el seu nebot no van voler que es quedés allà i ara viu a casa de la meva àvia. Aquesta història és important perquè a la seva expressió s’aprecia aquesta sensació de no saber ben bé si està segura d’estar instal·lada definitivament. A més, des de fa un cert de temps va començar a perdre la vista per un problema d’una operació ocular. Ara mateix està pràcticament cega.

Li he volgut fer aquest retrat com a homenatge. Té una mirada molt interessant, també les mans. Trobo que és molt important el físic de la persona a la que retrates, sovint la història es fa present al seu rostre.

Entenc el meu retrat com una forma de viatge en el temps.

“La meva àvia Mercè” Joan Sierra

Referents: Johan Van der keuken, Richard Avedon, Rembrant

Ferma, tossuda, decidida i dura, una dona misteriosa amb una barrera quasi indestructible. Una persona que ha viscut tot tipus d’experiències, sobreviscut guerres i fam, amb una força i una rigidesa indestructible. El que no tothom sap es que darrere hi ha una mare preocupada, curiosa i carismàtica. Pots veure una llum que brilla en els seus ulls quan reviu les seves històries i obre l’àlbum de fotos.

Aquests són tres retrats de la meva àvia quan va veure una foto d’un cosí i va descobrir que tenía el mateix nas que el tiet, són fotografies improvitsades amb una tècnica similar a la de Van der Keuken. És un tríptic format per tres fotos on podem veure les diferents expressions i pensament. Les seves reaccions de familiaritat i d’interès, inspirat en la visió d’Avedon. L’àvia és una persona molt tossuda i forta però pots veure la seva il·lusió quan recorda el passat. Aquest retrat captura la seva il·lusió al veure una fotografía plena de records. El retrat va ser pres a tres metres de distància d’ella i sense que se n’adonès per així capturar la naturalitat de la conversa. La seva mirada es la part més important de retrat junt amb la pell interactuant amb la llum de la finestra de la seva dreta. Es troba al menjador de casa seva on la paret plana permet que el seu rostre sigui protagonista en les dues primeres fotos més tancades, a la tercera podem veure-la en context acompanyada de la televisió en una composició més oberta.

“El meu pare Xavi” Duna Malet

Referents: Irving Penn i Edouard Boubat

La persona que he decidit retratar és el meu pare. Es diu Xavier, però tothom li diu Xavi. És dissenyador gràfic. Volia fer un retrat d’estudi inspirant-me en Irving Penn. Vaig fer vàries proves. La fotografia final és un primer pla. Té un enquadrament on el rostre està situat lleugerament a l’esquerra de la imatge. És una fotografia en blanc i negre, crec que aquesta tria fa que no hi hagi cap mena de distracció en els colors. Té un fons negre. La persona no mira directament a càmara, mira fora de camp. La seva mirada és profunda i nostàlgica, et transporta als seus pensament. El personatge no mostra cap mena d’incomoditat, simplement es deixa fotografiar, té una actitud digna. Només hi apareix el retratat i un barret, l’únic element que ens pot arribar a cridar l’atenció. Del rostre, destaca la barba. La llum és artificial, la creen dos focos situats una mica allunyats del davant del rostre, que fan brillar els seus ulls. La llum és dura, directe, contrastada, li remarca les faccions i li dóna textura a la pell. La sensació de la fotografia, és d’il·lusió i ambició.

“El meu pare” Paula Parilla

Referents: Richard Avedon, Alfred Stieglitz, Irving Penn

La persona retratada és el meu pare. Està assegut al costat d’una porta de vidre per on entra llum natural. Amb una mirada tranquil·la, mira a càmara, el conjunt de la fotografia transmet calma i naturalitat, com la seva forma de ser. És un pla mig curt  en l’enquadrament, a més es veu una mà on el retratat recolza la cara i dóna una certa fluïdesa i dinamisme a la fotografia. És en blanc i negre, s’aprecia el contrast i els punts on la llum natural arriba a “colpejar” de forma més dura al rostre i altres on es difumina suaument. La càmera amb la què vaig fer fer la fotografia tenia un objectiu de 18mm-50mm. La persona ressalta sobre el fons, per que aquest és més fosc i fa amb contrast amb la figura.

“La meva àvia” Berta Roca

Referents: Irving Penn, Cartier-Bresson i Pierre Gonnord.

Irving Penn diu: “Les persones sensibles confrontades a la possibilitat de ser retratades per la càmera posen la cara que, pensen, els agradaria ensenyar al món”

Al dir-li a la meva àvia que li anava a fer unes fotos el primer que va fer va ser posar-se amb bona postura, treure’s les ulleres, somriure forçadament i mirar a càmera. Vaig dir-li que no era el que buscavem, que havia de ser tot plegat natural i quotidià, aleshores es va quedar sense saber què fer ni com estar. En un segon intent, vaig dir-li que era igual que ja faríem la foto un altre dia.  Es va posar a mirar la televisió i vaig voler provar un nou enquadrament. La llum entrava pel lateral esquerra, venia una mica en picat. Al notar la meva presència l’àvia es va girar i vaig disparar, sense saber que la foto que vaig fer seria la que més m’agradaria, la més real.

La iaia Miguela és la persona més humil i tendre que conec. Sempre m’explica entusiasmada les seves vivències de quan era nena. Es va criar en un petit poble de Guadalajara, Aragoncillo i als 12 anys va anar a viure amb la seva tieta ja que els seus pares no podien mantenir els 8 fills. També va començar a treballar al camp: segant, muntant a mula, sembrant, regant, etc. Ella explica que el que més li agradava fer era anar a l’escola i que només hi podia anar els dies de pluja, perquè no es podia treballar. La mestra sempre li deia que era molt bona i que tenia molta capacitat per estudiar. En la seva situació no es contemplava la idea de que el més important per la nena fos formar-se acadèmicament. Als 16 va voler allunyar-se del món rural i va venir a Barcelona on tenia dues germanes. Només arribar va començar a treballar servint en una casa i pocs anys després va conèixer al meu avi i s’hi va casar. Des d’aleshores s’ha dedicat a la família i a la casa.

La meva àvia sempre ha estat molt responsable, empàtica, educada, compromesa.

“Silvia Left” Ariadna Rodríguez

Referents: Pierre Gonnord, Diane Arbus, Richard Avedon, Vivian Meier.

La persona retratada és la meva mare, és filla de pares andalusos encara que ella es nascuda a Barcelona i ha passat aquí tota la seva vida. Durant la seva infantesa passava els estius al poble amb la seva àvia Mama Carmen encara que a dia d’avui s’ha convertit en una urbanita al 100%. Una de les raons per escollir-la per fer el meu treball de retrat va ser perquè em sembla una dona preciosa amb una gran fortalesa i és això el que em transmet la seva mirada. Encara que estigui perduda no perd gens de força.

Abans de sortir de casa per fer la sessió de fotografies li vaig dir que es vestís com ella volgués.

Formalment la retratada està situada al mig de la imatge en un pla mig-tancat. Em vaig situar a uns 2 metres d’ella. Li anava dient quin tipus d’actituds volia a la fotografia i ella es mostrava amb naturalitat mentre jo em movia al seu voltant per tenir varies preses. Les línies que composen aquesta imatge formen una creu.

La llum és natural, blanca i suau. Em va interessar com incidía en les seves faccions remarcant-les. Gràcies al blanc i negre, el contrast de la fotografia augmenta i li dona un aspecte oníric, misteriós i una sensació d’aïllament que personalment em semblen molt interessants. La imatge té poca profunditat de camp, donant un efecte flou al fons i encara que hi ha un fons ampli i bastant neutre, passa desapercebut però encaixa amb l’ambient urbà que tant li agrada a la meva mare.

“Maxi” Helena Catalán

Referents: August Sander, Lee Friedlander, Johan Van der Keuken

Com August Sander en “Homes del segle XX”, vaig voler representar el retratat, en aquest cas al meu oncle Maxi en el seu espai de feina, ell és doctor en biologia i treballa des de casa seva analitzant plàncton fitotòxic amb el seu inseparable microscopi.  El seu despatx és un espai petit i atapeït que fan que aquesta fotografia disposi de múltiples detalls que transmeten la personalitat científica del meu oncle.

La il·luminació prové de la única i petita finestra que hi ha a l’habitació, i crea una dualitat entre llum i foscor limitada per la diagonal de la fotografia que marca els elements relacionats amb el coneixement i la saviesa a la part clara i els elements quotidians a la part fosca. A mesura que la llum va entrant, ens permet descobrir els elements, eines i llibres de la feina del retratat.

El meu oncle com en Ramon i Cajal, és científic, vaig descobrir un retrat de Ramón i Cajal al seu laboratori i vaig veure que tenia moltes coses en comú amb el meu tiet i això em va ajudar a decidir la posició en la que volia que estigués, la seva postura de feina, agafant el microscopi.

Basant-me en un retrat de Lee Friedlander de la seva dona i un altre de Johan Van der Keuken vaig voler mostrar un contrast de llum i foscor en el rostre del retratat per voler mostrar la personalitat del meu oncle Maxi, sàvia i lògica, però al mateix temps esbojarrada i surrealista.

“La meva mare” Anna Amadó

Referents: Johan van der keuken, Richard Avedon i Pierre Gonnord

Aquesta fotografia és de la meva mare, una dona lluitadora, forta, valenta, intel·ligent, amorosa i apassionada pel que fa. Per a mi, una gran referent. Tot i trobar-se amb moltes dificultats al llarg de la vida, ha sigut capaç de ser una dona exitosa en tot allò que s’ha proposat. Tot i que no sempre estem d’acord amb moltes coses, la seva gran comprensió fa que puguis confiar en ella fàcilment. Realment, és una sort tenir una mare així.

Aquesta fotografia va ser una mica improvitsada, com diria Johan van der Keuken, amb la càmera a l’espatlla. Va ser el dia de Nadal, vam anar a passejar amb la meva àvia i la meva mare a la platja de Blanes. Vam fer una pausa i vaig dir-li a la meva mare que es quedés just on estava, vaig començar a fer-li fotos, hi havia una llum molt maca. Al principi se la veia incòmode, però de cop va començar a riure i en aquell moment vaig fer la fotografia que més l’identifica, amb un somriure.

“La meva àvia” Sara Yi Berenguel

Referents: Raymond Depardon i Irving Penn

La meva àvia va néixer a França el 1941. Filla de pares exiliats durant la guerra civil, va tornar creuant els Pirineus en la clandestinitat. Té dues germanes, una més gran i una més petita. Va tenir una infancia dura. És una dona progressista, que li agrada la literatura. La seva vida està plena d’històries.

La meva àvia fa anys que no treballa, tot i així, sempre la veuràs amunt i avall, no sap estar quieta.

Per fer aquest dos retrats he estat provant a la manera de diferents referents. De tots els que vam explorar a classe m’ha atret la manera de retratar de Depardon. Els seus plans oberts i en context. Vaig estar reflexionant, i és veritat que, sovint, la casa d’una persona, la seva manera d’asseure’s, com hi viu, el seu racó, diu molt de com és. Aquesta idea de Depardon m’ha semblat una característica molt potent. Així que vaig provar de fotografiar la meva àvia com ho feia Depardon.

“Guillem de Son Vell” Rita Caballero

Referents: Raymond Depardon, Lee Friedlander, Saul Leiter i Henri Cartier Bresson

Decidí fotografiar Guillem de Son Vell, un campesino mallorquín. Es un hombre amable, entrañable y humilde.Ha vivido toda su vida en una granja en el sur de Mallorca, junto a su familia. Allí hacen vino, con la viña que ellos cuidan, tienen aves y ovejas y un huerto del que él se ocupa. Es mayor pero sigue llevando una vida ocupada, manteniendo sus cultivos y animales, le apasiona la vida del campo.

Aceptó ser seguido por mi cámara toda una tarde, y lo acompañé en su rutina. Hablamos mientras me llevaba de un lado a otro de la granja. Me enseñó su viña, su huerto, sus limoneros y naranjos, sus ovejas, su tractor… Vi como le entusiasmaba y enorgullece  su labor. Parecía un niño pequeño, que te enseña sus juguetes y dibujos. A ratos lo iba parando, para poder retratarlo junto a sus hazañas.

En la primera fotografía vemos a Guillem junto a su tractor. Utilicé una cámara de usar y tirar bastante rudimentaria. Que a parte de darle un acabado peculiar que yo buscaba, ayudó a que Guillem estuviese más cómodo.

En el primer plano lo vemos a él y a parte del tractor en diagonal que fuga hacia el fondo de la fotografia. El gesto de su mano encima de la rueda le da valor al oficio y al fondo se intuye el paisaje algo desenfocado, aun así hay bastante profundidad de campo. El encuadre es un plano medio largo, hay mucho aire encima de su cabeza.

Los colores predominantes son cálidos: el rojo, el verde, el ocre y el azul. La luz es natural, cálida, ni directa ni intensa, és una luz de media tarde, casi la hora azul.

En la segunda fotografia, en el primer plano lo vemos a él, en segundo plano sus viñas, y en tercer plano, las colinas y el cielo. El fondo está algo flou, aun así hay bastante profundidad de campo. El encuadre es un plano medio, hay mucho aire encima de su cabeza.  Una línea horizontal, la del horizonte, divide el paisaje. Una línea vertical creada por la luz “divide” el señor Guillem. Los colores predominantes son el rojo, el verde y el azul. La luz es natural, cálida, lateral, directa, intensa y cegadora. Crea unas duras sombras en el rostro del campesino y sus arrugas. Su parte izquierda está casi sobreexpuesta mientras su parte derecha está en la sombra. La luz dirige la mirada hacia su cara, mira fuera de campo.

La fotografía fue tomada mientras hablaba, fue espontánea, y han quedado retratados sus ojos tiernos, llenos de vida y una pequeña sonrisa traviesa, que deja ver su lado joven. Da una sensación de confort y familiaridad. Tiene una postura firme y una actitud relajada, está cómodo en su ambiente. La luz también releva su mano, dura y desgastada por su oficio. Enseña las viñas que él cultiva, con orgullo.

“La meva Yaya” Gaël Sanoguera

Referents: Richard Avedon, Johan Van der Keuken i Raymond Depardon

He retratat a la meva àvia per part de mare, millor dit la meva Yaya, així és com li dic jo. Estimo molt als meus avis i em sento molt afortunat de tenir-los. Vaig decidir fer algunes fotografies de manera que ella estigués desprevinguda, volia capturar les situacions més naturals possibles per aportar escalfor i autenticitat. Després de varis intents vaig triar aquesta.

La primera foto és un primer pla de la meva Yaya la nit de reis. La llum no destaca el rostre és indirecta i ve del darrera. Al fons hi han ombres produïdes per una làmpara que surt a la fotografia i un quadre.

La segona és un pla general. Podem veure tot el seu cos i el que l’envolta; és mostra en context en el seu dia a dia. Ella està integrada al seu espai i dóna sensació de tendresa. Si hagués fet aquesta foto dirigint-la no hauria sortit igual de tendre i natural.

“Avi “ Emma Iglesias

Referents: Pierre Gonnord

El meu avi és un home orgullós, segur d’ell mateix i molt intel·ligent, que mostra una cuirassa freda amb la què es guanya el respecte dels qui l’envolten. No obstant, darrera d’aquesta façana hi trobem un home molt generós i inclús preocupat, disposat a ajudar i a fer el que sigui possible pels altres. Amb aquest retrat en primer pla, on es troba de perfil i amb aquest mig somriure, acompanyat d’aquesta mirada perduda en el fora de camp d’on prové la llum, puc arribar a sentir que he captat part de la seva essència. La fotografia va ser concebuda al seu despatx, on hi passa moltes hores. Ell estava assegut fent tranquil·lament un solitari a l’ordinador, quan vaig arribar vaig començar a disparar fotografies, començant per regular el diafragma i l’enquadrament. Al principi volia aconseguir retrats molt espontanis i gens dirigits però vaig acabar indicant-li com s’havia de col·locar. Tot i no ser un dels referents que vaig investigar i que tampoc vaig tenir en compte alhora de fer el retrat, el contrast del fons fosc amb el rostre il·luminat recorda l’estil fotogràfic de Pierre Gonnord.

“Dona rentant plats” Gina Pomarol

Referents: Richard Billingham, Raymond Depardon, Diane Arbus

La protagonista d’aquesta obra és la Roser Busquets, mare d’un amic meu amb qui compartim una masia en un poble anomenat Matajudaica.

Eren les 10 del matí d’un diumenge assoleiat, vaig baixar a la cuina per preparar-me l’esmorzar. Ja amb càmera en mà, per realitzar prèvies proves fotogràfiques vaig quedar-me plantada al davant de la llum que entrava per la finestra situada a la part superior esquerra de l’habitació.  La mateixa creava un cortina preciosa, com si es tractés d’una cascada d’aigua cristal·lina, deixant veure les textures de la cova rere seu. No ho vaig dubtar: ISO a 800 diafragma tancat i una velocitat d’ obturació d’1/100, amb el meu 200 mm i una posició de sentadilla, vaig aconseguir captar aquesta energia que transmeten aquestes dues fotogarfies, la calidesa dels colors, els contrastos, fan reproduir a l’espectador un “dia d’estiu a la casa del poble”.

“Abuela” Lucía Hegnauer

Referents: Raymond Depardon

Volia capturar a la meva àvia de manera natural, per això vaig decidir fer-li les fotos a casa seva. Vaig pensar que hi estaria més cómoda. En el cas de la primera imatge, veiem la meva àvia a la cuina, volia fer una foto en un entorn que estigués ocupada i no es preocupés per la càmera. La foto va sorgir mentre parlava amb mi i amb la meva mare.

La segona foto, apareix la meva àvia asseguda a una butaca. La vaig fer a la sala d’estar, al costat d’una finestra. També vam anar parlant, jo li anava donant petites indicacions tot i que no en van caldre gaires. Em va sorprendre la naturalitat amb la que s’ho va prendre, com si no tingués una càmera al davant.

A la primera imatge veiem un pla mig i la meva àvia situada a la dreta de la imatge. Té una llum suau, càlida i acollidora que ve del darrere, es troba a contrallum. Al vidre de la finestra, que és translúcid, veiem l’ombra de la persiana i d’algunes plantes que hi ha a l’extrerior.

Els dos retrats tenen llum natural, vaig fer les fotografies al voltant de les dotze del migdia.

A la segona foto tenim un pla més tancat, es centra més en el rostre que està situat gairebé el centre i una mica inclinat cap a la dreta. Està asseguda a una butaca, el fons és neutre. La meva àvia somriu una mica, mira a càmera directament de manera còmode. La seva mirada em transmet calma, amabilitat i saviesa.

“Bet, la meva germana bessona” Laia Capella

Referents: Van der Keuke, Bernard Plossu, Van der Keuken

La persona que he decidit retratar és la meva germana bessona. Es diu Bet i té 16 anys. Està cursant el batxillerat audiovisual i li encantaria dedicar-se al disseny gràfic. Des del primer moment vaig decidir fer una fotografia amb una llum dura però subtil, on la persona retratada és com si sortís de la foscor. El resultat final és un retrat en primer pla amb un enquadrament on el rostre està situat una mica a l’esquerra. La llum natural il·lumina el rostre, ressaltant sobretot els ulls i la part inferior de la cara. És una fotografia senzilla en blanc i negre. La llum és lateral i prové d’una finestra fora de pla. No hi ha cap altre font de llum, el fons és negre i tota la fotografia fosca, això ajuda a donar protagonisme al rostre. La llum dura provoca un fort contrast entre la part il·luminada i la part amb ombra. La mirada, fora de camp, ens transmet una certa nostàlgia però sobretot tranquil·litat.

“La iaia Rosa” Júlia Amorós

Referents: Johan van der keuken, Bernard Plossu i Pierre Gonnord

La meva iaia Rosa viu a Barcelona, tot i això el seu racó del món és Sanaüja, el poble on es va criar i on hi va sovint. La podria descriure com una dona enèrgica, tossuda, sabia i de costums, però a mi m’agrada més dir que és una persona que li encanta explicar históries del seu passat i que quan ho fa, tot i recordar temps difícils, les explica amb la mateixa il·lusió amb la que ho faria un infant, és una persona que cada vegada que parles amb ella et sorprèn. Sempre ha cuidat a les seves netes d’una manera singular, no només ens ha estimat, sinó que també ens ha ensenyat a saber fer les coses per nosaltres mateixes, i sempre li agrairé.

Estava asseguda en una cadira del menjador davant les finestres. Sabia que li estava fent fotos, primer es va mostrar incòmode davant de la càmara. Vaig començar a parlar amb ella i quan la vaig notar més còmoda li vaig demanar que seguis fent els seus mots encreuats. Va ser en aquell moment quan la vaig notar més natural i li vaig poder fer les fotos. Aquesta foto és just el moment en que ella va aixecar el cap per mirar per la finestra i poder pensar la resposta que li quedava per acabar els mots encreuats.

Formalment aquest és un primer pla amb molt poc fons darrere la retratada. Està enfocada i el fons es troba en flou. Tot i no tenir molt d’aire pels costats, no és una fotografia carregada. La llum natural és suau, crea un seguit d’ombres en el rostre que ressalten algunes faccions del seu rostre. La llum es reflexa als seus ulls brilants del rostre. No hi ha una paleta de colors concreta, més aviat és càlida. Ella té el cap mig girat mirant cap a l’esquerra (cap a l’entrada de llum) que acompanya amb una mirada pensativa i una posició relaxada. Es poden apreciar les arrugues, taques i pigues de la cara, però el que més destaca són els cabells vermells i la seva mirada, el conjunt em transmet seguretat i tendresa.

“El meu tiet Jorge” Judith Barros

Referents: Irving Penn, Van der Keuken, Richard Avedon, Raymond Depardon.

La persona que he retratat és el meu tiet Jorge. És el tercer de cinc germans. Fill de mare andalusa i pare gallec, va créixer a Barcelona. De petit va ser un nen molt afectuós que va anar creixent fins a un jove rebel, compromès amb les injustícies socials i polítiques.

Sempre li ha encantat la fotografia i el cinema. Tot i que no té estudis, ha aconseguit el seu somni de treballar en el món audiovisual i és tècnic d’il·luminació. Té un caràcter inconformista amb un gran sentit de l’humor.

És un primer pla amb enquadrament tancat i amb el fons flou. Ell es troba a la dreta de la imatge amb la mirada sobre el llibre. Està relaxat i la llum li insereix en tres quarts de la cara mostrant-nos totes les seves línies d’expressió. Els colors de la imatge són poc saturats tirant cap a una escala de grisos ataronjats amb la presència del color del llibre en primer terme. Es mostra natural i dolç, transmet tranquil·litat i repós. L’enquadrament és més aviat tancat amb poca distància entre la cámara i ell. La seva posició i la composició fa que ens fixem directament en ell i de fons un context en flou amb poca profunditat de camp.

“La meva mare” Jaume Cid

Referents: Richard Avedon, Raymond Depardon i Johan Van Der Keuken

En aquesta fotografia podem veure a la meva mare. Està situada al menjador, al costat de la finestra de casa nostre. Aquesta imatge la vaig fer l’1 de gener de 2020, a les 12;30 aproximadament. La fotografia em recorda als retrats d’Avedon i Van der Keuken, que fotografiaven els seus personatges amb enquadraments semblants i la llum era una fiont compositiva important.

La fotografia té un enquadrament tancat, un pla mig llarg. La llum és natural, la seva mirada transmet proximitat i tendresa.

“La meva mare” Emma Jimenez

Referents: Pierre Gonnord, Bernard Plossu, Richard Avedon

La persona que he decidit retratar és la meva mare. M´ha semblat interessant retratarla perquè barreja molts aspectes físics, la tonalitat del cabell, expressions de la cara, el gest.

Al principi, no tenia clar què fer. Després de diferents proves, vaig decidir fer un dia sencer en tres imatges, a la primera mirant a càmara, la segona, que es veiés el gir, que simbolitza el canvi “el pas del temps”, i l’altre mirant cap el costat, amb la mirada cap a fora. L’enquadrament d’aquest tríptic és tancat, és un pla mig tirant cap a primer pla. La retratada, té una mirada fixa a càmara i això fa que sigui una imatge potent. A la segona imatge, la mirada no és precisa, és més aviat fora de camp, i a la tercera és una mirada fora de camp.

Els colors de la imatge, tot i que hi hagi vermell que és un color càlid, predominen els colors freds.

“Mi abuelo” Camino Llobera

Referents: Johan Van der keuken i Moholy-Nagy

El de la fotografía es mi abuelo, tiene 76 años. Se llama José pero siempre hemos preferido llamarle Pepito, vive en Zaragoza con mi abuela Mercedes. Esta fotografía la tomé en Navidades. Mi familia se reúne y mis abuelos bajan a Barcelona para celebrarla. Mi casa llena de luces y la ventana del salón alumbraban vagamente a mi abuelo, que estaba en el sofá leyendo su periòdico “El Heraldo”, tan tranquilo como siempre, en esa escena pensé que se expresaba perfectamente quien era mi abuelo, su manera de hacer las cosas, su esencia… Así que decidí capturarla, cogí la cámara y empecé a fotografiarlo. Las fotos que le hice me transmitían mucha paz, como si conectara con el momento, como si fuese yo misma la que estaba leyendo plácidamente el periódico. Lle hice varias fotos, desde diferentes ángulos, con más o menos luz, con o sin zoom, y finalmente le dije que mirase a cámara.

La foto que he elegido me parece muy potente, con los ojos clavados en el espectador, sentí que de alguna manera reflejaban la calidez y el afecto que yo siento por mi abuelo.

Es un retrato en primer plano, él estaba de perfil con los ojos clavados en la cámara, como si mirase con afecto a quien observa la fotografía. Esa mirada te lleva inevitablemente a fijarte en sus ojos, en su cara y en las arrugas de su ropa. El fondo está desenfocado, en flou, no quería darle importancia así que le quité profundidad de campo. Por la ventana de la derecha entra una potente y directa, luz natural que crea contraste, la parte más luminosos muestra la dureza de las arrugas y el contorno de la cara.

“El meu pare” Chenan Ni

Referents: Moholy-Nagi, Irving Penn i Van der keuken

La fotografia és del meu pare, es diu Lei, que en xinès vol dir de “llamp”. Té 37 anys i és el vuitè any que viu en aquest país. L’he volgut fotografiar perquè m’interessaven molt les arrugues del seu rostre, la textura de la seva pell, les imperfeccions de les cicatrius i la brillantor dels seus ulls. És un primer pla, la posició del cos és tres quarts, la llum és suau i boirosa, incideix en les seves arruges, pigues i cicatrius. El negre del cabell i la samarreta constrasten amb el fons i el rostre. La fotografia final està feta a dos metres de distància del retratat.

La seva mirada fora de camp és intensa i profunda, molt lluminosa. Ressalta la brillantor dels seus ulls. Em transmet tendresa.

“Mon amie Berthe” Erik Oñate

Referents: Bernard Plossu, Alfred Stieglitz, Johan Van der keuken

La persona retratada es diu Berthe. És filla de mare andalusa i pare camerunés. Va néixer a Barcelona i té 16 anys. Fa batxillerat humanístic. Els seus hobbies són ballar, llegir i dibuixar. És un persona bastant riallera i divertida. No es sol prendre les coses amb massa serietat i això fa que tot el que l’envolta sembli gairebé sempre còmic. Encara així amb el que vertaderament l’importa és molt protectora.

Volia retratar a una persona que fos propera a mi, el repte de fer un retrat ha esta difícil. Aquest seria el meu primer retrat amb aquestes condicions. He tingut calr després d’explorar i llegir sobre els referents que la fotografia de retrat ha de parlar per si sola,  res d’espais de fons amb o sense profunditat de camp; crec que distreu a l’espectador del que és verdaderament important.

La meva fotografia és un primer pla, es veuen una mica les espatlles. No hi ha fons. Tampoc hi ha gaire profunditat de camp, el rostre és en flou i l’únic que s’enfoca és el seu cabell. La mirada és directa però suau i acollidora, no volia que fos massa agresiva per això vaig decidir deixar-la en flou. La llum és natural, cap a les dues de la tarda, a més és dura a zones com el seu nas o la barbeta. El cabell que li cau per l’ull esquerre crea ombres molt marcades a la seva galta. Els colors de la imatge són saturats i brillants.

“Una amiga” Cristina Ortiz

Referents: Raymond Depardon y Richard Avedon

La persona retratada és una amiga molt propera a mi. Vaig tenir alguns dubtes a l’hora d’escollir aquesta fotografia perquè a primer cop d’ull pot semblar una persona amb no tantes històries com podria reflexar algú de la tercera edat. Crec que finalment la ftografia que he triat permet mirar endins i llegir a la meva amiga a través de la seva particular mirada. La imatge em transmet naturalitat i sinceritat. Crec que la mirada del rostre de la meva amiga, és molt sincera, suau i delicada i això era un dels punts que volia treballar més, que no fos una foto gaire artificial.

És un enquadrament tancat, un primer pla amb un dfons flou que ens fa estar atents a la persona. No hi ha profunditat de camp. La llum és artificial, crec que això ajuda a que la foto doni una sensació d’intimitat més potent.

“La meva mare” Lady Palma

Referents: Richard Billingham, Raymond Depardon, Bernard Plossu.

La retratada és la meva mare, es diu Isabel Palma. Una dona amb caràcter i un gran cor. Nascuda a l’Equador, els seus últims 17 anys ha viscut a Espanya. És una dona lluitadora, divertida, protectora, tendra i generosa. Té un gran i fort cor i sempre posa a la seva família abans que a si mateixa. Una persona que estimo i admiro molt.

Vaig fer la fotografia amb un angle picat, la càmera estava inclinada cap avall en direcció a la protagonista. Aquesta angulació converteix el subjecte més petit. M’interessava  una composició en context com feia Billingham o Depardon. També volia mostrar una paleta de colors càlida i el reflex del mirall.

“La meva àvia Roser” Ainoha Palou

Referents: Raymond Depardon

Vaig fer una sessió conjunta, a la meva àvia i a la meva tieta àvia. Entre rialles, bromes i comentaris com “oh, m’has tret molt lletga”, o “espera nena, que no estic ben pentinada”, vaig poder captar aquest moment de genuïna diversió. Èrem en dos balcons diferents, amb una separación de dos metres entre ells, i en aquel moment feia bastant fred. Vaig ser capaç de plasmar aquest moment tan espontani i natural, que sota el meu punt de vista, transmet un sentiment especial i molt proper a més de crear un vincle directe amb l’espectador.

Inicialment, la meva idea era fer, no un primeríssim pla, però sí una fotografia amb l’enquadrament bastant tancat, reflexant sobretot el pas del temps al rostre, però també la il·lusió i la llum. Volia aconseguir una mirada directa, plena de sentiment. La meva foto definitiva ha resultat ser una mirada a cámara, però amb un enfocament més suau i alegre del que preveia.

“La Merçè, la meva tieta” Lucia Ramón

Referents: Johan Van der Keuken, Richard Avedon, Pierre Gonnord

La protagonista del meu retrat és la meva tieta en un dels seus llocs preferits, la casa dels avis. És per això que somriu, encara que de manera tímida. La seva mirada blava transmet tendresa i confiança i el raig de sol que travessa la cara fa destacar el rostre que, a la vegada amb el cabell arrinxolat fa una composició acolorida i dinàmica. Em van interessar molt els retrats d’Edouard Boubat i la seva manera de jugar amb la llum sobre el rostre. També, Moholy Nagy ha estat molt inspirador en el meu retrat principalment en l’enquadrament tant tancat i la poca profunditat de camp.

La llum natural i càlida fa ressaltar l’ull dret i això fa que brilli més que l’altre. La resta del rostre no està il·luminat directament per això les seves faccions i arrugues no estan molt marcades. He decidit deixar la fotografia en el seu color real perquè el verd del fons i el vermell del seu cabell, al ser complementaris, em van semblar molt interessants.

El conjunt em transmet molta confiança i calidesa.

“Mariano Rifaterra Omedas. El meu avi”. Berta Rifaterra

Referents: Richard Avedon, Bernard Plossu, Pierre Gonnord

Per mi és un referent, una persona en qui confiar i plena d’històries emocionants per explicar. És senzill amb un caràcter molt fort i temperamental. Cuida molt de tots nosaltres i això fa que sigui especial.

Aquesta fotografia està feta en analògic. Posar-se davant d’una persona i decidir gastar un rodet en ella, fa conèixer-la millor. Per això vaig escollir el meu avi. És una persona que té molt a dir i volia que m’ho mostrés. Ara després d’això, el conec millor.

Crec que al fer un retrat entres dins la ment de la persona retratada només, és en aquest instant on t’adones de tot el que aquesta transmet. Els seus ulls, la seva mirada, els seus gestos, el seu somriure, les seves arrugues. El meu avi narra històries només amb la seva gestualitat, narra una vida passada dura i insòlita, una vida fràgil. Buscava retratar a la persona en el seu estat més pur, fent una de les coses que més acostuma a fer en un dels llocs on sempre acostuma a estar, perque així realment es veu com és.

A nivell formal la fotografia triada té un enquadrament de pla mig amb poca profunditat de camp. Els colors que hi predominen son tons blavosos, per tant segueix una gama de colors freds. Hi ha suficient espai a ambdues bandes de la persona retratada, un cert “aire” que fa la imatge sigui més equilibrada. El retratat té una mirada directa i dura a càmera. Això resulta una mica intimidant tot i que aquesta mirada no és frontal si no que és lateral. La llum és natural i entra per la finestra que està fora de pla i just darrere meu (que faig la foto). Tot i això, no faig ombres, estic col·locada en un lateral per no tapar la llum que entra per la finestra. La llum natural és suau, era un dia ennuvolat.

“L’avi Enric” Mireia Roma

Referents: August Sander, Richard Avedon i Raymond Depardon.

El meu avi, és una persona molt culta i autodidacta, interessada per l’art i la música, de família humil i amb un amor incondicional cap als llibres. Va viure en plena dictadura franquista i la postguerra, totes aquestes experiències han fet d’ell una gran persona, durant el temps la seva serietat ha anat desapareixent.

És una persona amb molta presència però a la vegada transmet molta tendresa i protecció.

Vaig fer la fotografia a uns 2 metres de distància asseguda de genolls a terra, buscava un enquadrament que estigués a la seva alçada. Ell està assegut a la seva butaca, just davant de les seves grans estanteries de llibres de tota mena. La fotografia té un enquadrament bastant tancat, i amb una mica de” flou” al fons. L’avi s’agafa les mans com sol fer quan està assegut o parlant amb algú, aquest gest fa que sigui una postura natural i no pas forçada.

Inicialment volia fer una fotografia en blanc i negre, amb un fons pla, fent el retrat més tancat, però finalment crec que el fons de la imatge i el color parlen. Posen en context al retratat, com feia Depardon.

La llum és lateral, procedent d’un balcó que no aconseguim veure en la imatge, és natural.  Divideix el rostre en parts il·luminades i d’altres on la llum no acaba d’arribar. Destaquen les seves arrugues i el contorn del rostre. La llum fa brillar els seus ulls, que al riure sembla que s’amaguen deixant pas al seu gran somriure.

“Pertanys al cel” Laia Salvadó

Referents: Diane Arbus i Irving Penn

Retrat de la meva padrina el dia de Sant Esteve. La llum del matí entrava per la finestra del menjador i incidia en el seu rostre descobrint cada una de les seves faccions. Aquesta llum és dura i contrastada i aconsegueix una distinció més clara entre els volums del rostre, especialment els de les galtes. Les arrugues són fines però notables resseguint el contorn del rostre. La seva mirada fora de càmera remarca la tendresa i calidesa que la caracteritza. La fotografia és un primer pla, l’enquadrament és tancat.

La fotografia va ser presa a 2 metres i mig de distància de la retratada, fent ús d’una focal llarga. La retratada es troba lleugerament inclinada mirant fora de camp amb tendresa. Això influeix a la seva actitud relaxada i tranquil·la. Quasi bé podríem distingir una familiaritat davant la càmera, com si la retratada estigués acostumada a ser retratada.

“Purky” Gemma Hernández

Referents: Irving Penn i Depardon

Aquesta fotografia és d’un amic meu, l’Oriol. Està situat a Torre baró, a una part bastant amagada de la muntanya però molt maca on hi ha unes vistes espectaculars de tota Barcelona. He triat aquesta fotografia per l’expressió que té l’individu, una expressió misteriosa i penetrant.

És una persona molt important a la meva vida i un gran exemple a seguir, un noi sincer, humil i molt alegre, estima molts als seus i davant de tot, sempre està la seva família i amics.

Vaig decidir fer aquest retrat en primer pla per poder apreciar bé les faccions de la cara de l’individu. Vaig posar la fotografia en blanc i negre per donar-li més pes. Era un dia poc assolellat per això no es poden apreciar gairebé les ombres de la cara. La persona retratada està mirant directament a la cámara, té la mirada fixa i frontal.

“El meu germà” Marina Esbrí

Referents: Richard Billingham

Aquesta és l’habitació dels meus pares. El meu germà i jo vam recòrrer els passadissos i les estàncies de la casa fent fotografies en silenci. Haviem acordat que m’ajudaria a fer el treball d’audiovisuals. En un moment de la passejada una llum s’escola per un porticó trencat a la dreta de la finestra i li fa un dibuix a  la pell, barrots lluminosos. Com si ell es trobes dins d’una garjola. La seva figura s’encorba dins del mirall de darrere i tota aquesta composició s’em presenta en primer pla, frontal els vermells pastels de la seva roba que es camuflen amb els mobles. Es en aquest moment on el meu germà, inclina el cap i em mira de front, és la primera vegada que li veig els ulls plorosos. Decideixo retratar-lo.

“Carina” de Lucía Folch

Referents: Richard Avedon, Depardon, Van Der Keuken.

La persona retratada en aquest primer pla és la meva mare, una dona atenta, carismàtica i amb caràcter fort. Té bon cor i és molt atenta, i a l’hora té temperament.

La fotografia està feta al distribuidor de casa, amb un fons negre que gairebé només permet distingir el seu rostre. La llum natural provinent de darrere de la càmera és molt directa, penetrant, com si es tractés d’un focus, i incideix sobre el rostre remarcant els porus, les depressions, arrugues… Vaig fer la fotografia amb un teleobjectiu situat a uns dos metres de la meva mare, el qual estava a sobre d’un trípode col·locat a l’alçada dels seus ulls.

En aquesta fotografia hi podem observar una mirada nostàlgica, cansada, perduda… La mirada fora de pla transmet una sensació de commoció. El fet que el cabell i la samarreta no s’hi distingeixin, és un fet que dóna molt protagonisme a la mirada, i accentua aquesta sensació de pèrdua, de no saber què passa.

La línia de perfil del rostre és un element important en aquesta fotografia, és molt seca i tallant donat el contrast entre la foscor del fons i la llum que incideix sobre el seu rostre.

A continuació podeu veure els fotògrafs treballats i alguns exemples d’estudi dels referents a les llibretes de cinema: