Dins la matèria de Cultura Audiovisual de 2n de batxillerat i en el marc dels projectes Fotografia en curs i Cinema en curs, proposem a l’alumnat construir un retrat.
Diem construir per què concebem la pràctica com alguna cosa més que fotografiar a una persona. Ho plantegem com una manera d’entendre la fotografía, d’apropar-nos al rostre d’una persona amb sensibilitat, emoció i amb especial interés per la mirada, el gest, l’enquadrament… Que la part tècnica estigui al servei del que volem mostrar, del que volem transmetre.
La pràctica l’hem desenvolupat en diferents fases:
- visionat de retrats de fotògrafs: Richard Avedon, Humberto Rivas, Bernard Plossu, Van der Keuken, Irving Penn, Raymond Depardon, Diane Arbus.
- lectura de fragments dels citats fotògrafs per comprender com conceben ells els seus retrats.
- text sobre el personatge a retratar
- descripció de la pràctica amb consignes clares:
- dos sessions pràctiques amb el nostre retratat. La primera per fer proves sobre els paràmetres expressius: enquadrament, llum, gest, mirada, enfocament… i la segona, per concretar i experimentar sobre la tria definitiva.
Un treball rigorós amb resultats increïbles. Us mostrem les fotografies triades per l’alumnat amb extrets dels textos creats per ells mateixos:
La meva àvia. Adriana P.
«Els meus referents han estat Richard Avedon i Diane Arbus. Avedon m’apassiona, tant per la seva gran habilitat de poder trobar l’essència del protagonista com la idea de desemmascarar-lo. En prou feines coneixent el retratat aconsegueix treure aquella mirada que ens fa pensar, aquella mirada que, personalment, m’impacta.
El que m’impressiona de Diane Arbus no és l’enquadrament o la manera en què ha sigut realitzat el retrat si no el missatge que transmet i la manera en que ho fa. Crec que qui s’aturi davant d’una de les seves fotografies, sentirà que alguna cosa se li remou per dins.
En aquesta fotografia final que presento, volia aconseguir transmetre. Que qui mirés l’àvia no es quedés indiferent. Personalment, crec que un retrat, ha de transmetre, ha de tenir vida.
Estava indecisa en diverses fotografies, però quan vaig veure aquesta mirada, vaig saber que era la definitiva. La mirada em va transmetre tantes coses a l’hora. Cadascú pot fer la seva interpretació personal, però a mi em transmet un sospir profund i a l’hora veig el petit gest de la boca com un intent de somriure, amb mil forces per continuar endavant.
L’Anna d’ Alba P.
«Els meus referents són Richard Avedon i Humberto Rivas.
D’ Avedon m’interessa com sap captar l’essència de les persones, la seva personalitat, crec que sap mostrar com són. Els hi dóna llibertat de posició tot i que no les conegui. Això té un gran mèrit. Creu que una fotografia mai serà la veritat, per molt precisa que sigui. A més, m’agrada com utilitza el fons neutre, perquè sigui la persona en estat pur, sense més distraccions.
D’Humberto Rivas també m’interessa el concepte que té sobre la mirada i l’actitud de la persona. Aquesta mirada directa a càmara, sense temps per pensar i la manera com ho fa, és un gest molt personal.
Dolç atzar, Beth P.
«Els meus referents han estat Henri Cartier_Bresson i Bernard Plossu.
Henri Cartier-Bresson és un fotògraf francès que en els seus retrats intenta parlar del món intern i extern de la persona retratada. Les seves fotografies són en blanc i negre. Segons ell: “Es necessario que el sujeto del retrato esté dentro de su normalidad” i això és una de les coses que he volgut reflectir, la naturalitat de la imatge. Ell no busca la perfecció estètica de la persona sinó reflectir la seva identitat.
De Bernard Plossu m’agrada que les seves fotografies captin l’instant i el moviment, i sobretot el vent que és el que més m’ha interessat (el moviment dels cabells a causa del vent) i el joc d’enfocament i desenfocament dels plans.
A la fotografia he volgut destacar la joventut, la tendresa, l’ activitat, la naturalitat i la seguretat que em desprèn la meva germana. L’espai, he volgut que fos natural i desenfocat, la mirada segura però tendre, l’ actitud confiada i desenfadada, la llum suau. El diàleg que he volgut establir entre l’espectador i el retrat ha estat que es captés com és ella, el sentit del gaudi de l’instant, dels petits moments i el ser lliure».
Autoretrat, Cristina L.
«Els meus referents han estat Avedon i Van der Keuken.
De l’obra de Van Der Keuken m’interessa com tracta la llum, em va agradar molt la seva fotografia de la noia i la paret que crea contrast amb la il·luminació, em va cridar moltíssim l’atenció. D’Avedon tot i que fa servir llum natural i difosa em va interessar com en les seves fotografies podem veure les arrugues, les imprefeccions de la pell, el detall del gest…
Vaig triar fer un autorretrat perquè considero molt difícil retratar altres persones. Em considero una persona reservada que m’agrada estar amb grups reduïts de gent, en grans grups em sento incòmode. Abans de fer aquesta fotografia vaig fer moltes proves deformant la meva cara amb les mans, per cercar volums inesperats. Mai mirant directament a càmera. La imatge actual té una mirada perduda, surt de la foscor per la incidència de llum de la dreta. El cabell i la resta es confon amb el fons. M’agrada el clima que crea el conjunt»
La meva àvia. Aina H.
«El meu referent ha estat Irving Penn. D’aquest fotògraf m’ha interessat el tractament de la llum i els fons neutres dels seus retrats. També m’ha semblat interessant la seva gran habilitat per contextualitzar a la persona amb la intenció que el seu cos doni la seva màxima expressió.
En el meu retrat podeu observar la meva àvia, és difícil explicar en forma de descripció com és aquesta persona tan important per mi. És molt afectuosa i me l’estimo molt. Fer-li el retrat ha suposat un gran repte. Sempre ha sigut una dona forta amb un caràcter dolç. Una persona que no vol més d’allò que necessita i que sempre es preocupa molt per tothom.
En el retrat he triat un primer pla nu en format horitzontal i fons neutre. El suau somriure que es dibuixa sobre els seus llavis ens mostra una felicitat serena i tranquil·la. Principalment el que he volgut representar amb aquesta fotografia ha estat la bellesa del pas del temps.
Estic molt orgullosa del resultat i sé que amb la fotografia escollida he representat l’ànima de l’àvia. El que ella realment és i com la veiem nosaltres».
Santi, Mar P.
«Els meus referents són Richard Avedon, Henri Cartier-Bresson, Irving Penn i Humberto Rivas.
De Richard Avedon, em fascinen la sèrie de fotografies que té on només enquadra la cara de la persona, situant la càmera molt a prop i enfocant únicament el rostre de l’individu a retratar. Les fotografies de Henri Cartier-Bresson em semblen molt sensibles i expressives, un instant concret captat en el moment exacte. Concretament dels seus retrats, m’agrada molt que es vegi un mínim context, un fons real del personatge. Em transmeten calidesa i em porten a un terreny molt ‘pur’ i únic de cada retratat. De Raymond Depardon m’interessen els retrats que ha fet de persones en el seu context, ‘hàbitat’, localització, espai o lloc habitual, personal, on han passat vivències, i es veu o es pot intuir la seva vida quotidiana. D’Irvin Penn m’agrada l’émfasi de voler captar la persona en essència, amb una posició determinada i característica del cos.
Des d’un primer moment volia fer un retrat d’un primer pla d’un amic meu. Finalment, després de dues sessions amb moltíssimes fotos, vaig fer una tria, i en el moment de decidir entre les fotografíes que tenia seleccionades, vaig tornar a fer una ullada a totes, i em vaig fixar en la que ara és l’ escollida. Inconscientment buscava la que sortis més atractiu o impactant, i aquesta quasi em passa desapercebuda.
Analitzant la imatge final, podem veure una mirada directe i penentrant. Tenint present que encara som molt joves, em transmet vivències. L’espai on està retratat és en uns jardins en els quals hi ha una pista per jugar a futbol i bàsket, on hem passat moltíssimes hores amb ell i els amics. La llum és natural del capvespre, es veu la textura de la seva pell i el separa del fons. El meu referent principal ha sigut Richard Avedon, pel fet de retratar a la persona de molt a prop, observant cada detall del rostre i fixant l’observació en l’expressió . Henri Cartier-Bresson i Raymond Depardon també han sigut referents pel fet de retratar a les persones amb una posició bastant neutra però personal».
El Xavi, Miriam R.
«Els meus referents han estat Irving Penn i Edouard Boubat.
D’Irving Penn m’ha interesat la descontextualització de la persona i la senzillesa dels seus retrats. Tot i saber que en una fotografia es mostra l’exterior d’una persona, ell intenta captar-ne l’interior.
Els retrats de Boubat es caracteritzen per la forma pausada i tranquil·la de presentar als seus personatges. La seva fotografia és tranquil·la, equilibrada i sincera, presenta l’atemporalitat dels personatges i transmet molta dolçor.
El meu retratat és el Xavi, l’he escollit a ell perquè el conec molt, el veig sovint i m’era fàcil poder fer més d’una sessió amb ell. La fotografia triada és un primeríssim primer pla del personatge, que apareix mirant a càmera, però tot i així amb una expressió directe i tendre. La fotografia té molt poca profunditat de camp, i per tant, no s’aprecia bé que està feta a l’exterior, amb edificis i el cel de fons; s’ha utilitzat llum natural, del capvespre. Es veuen amb molta claredat els detalls de la cara del personatge, sobretot els pèls i la textura de la pell. La fotografia està en blanc i negre i el contrast elevat per a remarcar les ombres i que l’espectador es centri en l’expressió del personatge.
Sense títol, Laura A.
«Els meus referents són Bernard Plossu i Richard Avedon.
Sobretot em va interessar Plossu per la poesia de les seves fotografies i el joc amb el desenfocament. D’Avedon em va interessar la seva idea de retrat i els fons blancs que fan que el personatge sigui l’únic important de l’escena.
Respecte a la meva fotografia és una imatge totalment desenfocada on intuim una persona en primer pla, per les ombres dels cabells i la forma de la cara. Sobre fons blanc (neutre), la imatge és en blanc i negre i sense profunditat de camp. La il·luminació és artificial. La meva intenció era crear el desconcert de l’espectador, i explicar la personalitat de la persona retratada. Aquest desenfoc és una mena de barrera, de distancia per protegir els sentiments».
Míriam, Xavi C.
«El meu referent ha estat Irving Penn.
Aquest autor entén el retrat com una mostra de la persona i el cos. Les seves fotografies són senzilles, amb fons neutre i sense res més que l’individu fotografiat, de tal manera que centra l’atenció en aquest i amb la senzillesa del retrat, focalitza la persona i el seu interior.
Tot i que el meu retrat vol mostrar fredor crec que l’ús del blanc i negre afavoreix el fet que també mostri un punt molt interessant de la persona retratada. Al realitzar el retrat he triat un primer pla nu, i he utilitzat un ambient totalment fosc, m’ha interessat jugar amb la llum. Descobrir volums i formes de la persona a partir de la llum, com si el personatge sorgís del fons. També he volgut incidir amb la mirada, que finalment ha estat directa a càmera però sense intimidar a l’espectador».
Sense títol. Cristian B.
Els meus referents són: Depardon i Humberto Rivas.
M’agrada de Depardon que les persones surten retratades en el seu dia a dia. D’Humberto Rivas m’han impressionat les seves reflexions:
‘Si te miro a ti, ahora veo a una persona que conozco, con una forma de ser concreta y dispuesta a hacerse una foto, pero con una ligera sonrisa que no me interesa fotografiar. Entonces te pido que cierres los ojos. Con los ojos cerrados nadie finge’. Entonces, en un momento dado, te pido que mires a la cámara -no que abras los ojos, sino que mires a la cámara- y gracias a la actitud del sujeto la fotografía no tendrá nada que ver con lo que era antes’
La meva fotografia ha volgut transmetre naturalitat, i per aquest motiu he fotografiat al meu personatge en una escena quotidiana. També tenia clar que volia captar al personatge de sobte, de manera espontània, per seguir amb la idea d’Humberto Rivas i aconseguir que l’escena quedés natural.
El resultat de la fotografia fa que ens centrem amb la protagonista, perquè les línies de la porta fan d’enquadrament i per tant la mirada se centra amb ella. També perquè el fons és neutre i la seva roba contrasta amb el fons».
Sense títol, Elena P.
«Els meus referents són Irving Penn i Richard Avedon.
M’interessa d’Avedon que els seus retrats són profundament psicològics i d’Irving Penn la seva simplicitat.
Aquesta fotografia és un autorretrat en format horitzontal i punt de vista frontal. Les primeres sessions fotogràfiques em van ajudar a trobar quin enquadrament m’agradava més per mostrar el que volia a l’espectador, donar sensació de soledat. M’interessava des d’un inici jugar amb el blanc i negre i la llum, i col·locar al personatge en un lloc lluny de la càmera. També volia la mirada fora de camp i el gest del personatge en posició relaxada».
Sense títol, Jiahao J.
«El meu referant ha estat Van der Keuken, aquest fotògraf m’ha ajudat a tenir moltes idees, tant en composició, com enquadrament com en la manera d’entendre el retrat.
La foto final vaig decidir fer-la en blanc i negre, i és el resultat de dos fotos diferents. El personatge de la foto és el meu amic Ricard, no està mirant la càmera, s’ està mirant a si mateix. Té un sentiment molt real. Amb l’element del mirall he volgut crear una mena d’espai on la gent senti la presència de dues persones al mateix temps, però que en realitat en representa una. Per composar la foto m’ha interessat jugar amb el fora de camp. Aquest foto dóna la sensació que através del mirall ell es veu a si mateix, però el joc dels cabells dóna lloc a moltes interpretacions per part de l’espectador».
Autoretrat, Laura R.
«Els meus referents han estat Irving Penn i Humberto Rivas.
D’Irving Penn m’han interessat els seus retrats en blanc i negre, de mirada directe i sense context. De vegades capta al personatge d’imprevist. No retrata a les persones amb expressions forçades, les retrata sèries i calmades. Habitualment la il·luminació ve d’un lateral enfosquint així una part de la persona.
Humberto Rivas, a través dels seus retrats en blanc i negre, mostra normalment en primer pla, la persona completament il·luminada amb un fons totalment negre. Aquest fet provoca un contrast entre figura i fons i fa que la persona destaqui perfectament. Humberto Rivas captura a la persona fora de qualsevol context, centrant així la informació únicament en la mirada, la textura de la pell i l’expressió de la persona. Vol impactar, transmetre les emocions de la persona retratada a través de la mirada i l’expressió.
He decidit fer-me un autoretrat perquè volia veure si era capaç de plasmar la meva manera de ser en una fotografia. És un autoretrat en pla mig i està capturat des d’un punt de vista frontal, el cap està lleugerament inclinat cap a un costat. Respecte la mirada, he volgut que fos perduda i poc impactant, amb un sentit semblant al d’alguns dels retrats d’ Irving Penn. He dirigit la mirada fora de camp per expressar certa inseguretat i timidesa. He volgut que una part de la cara i del cos quedessin amagades per la foscor».
Sense títol, Arnau G.
«Els meus referents són Irving Penn i Humberto Rivas.
D’Irving Penn m’ha impactat la seva manera d’entendre un retrat: ‘En el retrat fotogràfic hi ha alguna cosa més profunda que busquem dintre d’una persona, essent dolorosament conscients que una limitació del nostre mitjà és que l’interior és enregistrable només en la mesura en què es fa aparent a l’exterior’.
D’Humberto Rivas m’ha interessat el seu intent d’obtenir qualitats interiors dels personatges retratats. Tots dos treballen amb fons neutres i se centren amb la persona retratada.
En el meu retrat he volgut mostrar una part de la persona retratada, un gest que diu en part com és, però no desvetlla la totalitat de la seva personalitat. He triat un primer pla centrat. He volgut accentuar la intenció del gest amb la incorporació en el pla de les mans. També m’han interessat les arrugues del rostre ocasionades pel gest».
Sense títol, Marta A.
«El meu referent és Depardon. M’ha interessat perquè retrata als seus personatges dins l’ entorn quotidià. Són imatges curioses que et deixen amb ganes de conèixer a la persona.
La meva fotografia és de la tieta, l’he retratat en el seu entorn quotidià, amb un pla mig i un gest molt personal. La fotografia té profunditat de camp i deixa veure el context. La mirada és directa a càmera i transmet un cert desafiament».
Sense títol, Laia S.
«Els meus referents són Pierre Gonnord i Raymond Depardon.
Tots dos em van interessar des d’un principi encara que després la meva fotografia va anar cap una altra banda.
Depardon em va interessa per l’ús de l’escena. Els seus fons majoritàriament exteriors, completen l’acció dels personatges i t’expliquen alguna cosa d’ells. Gonnord em va impactar des del primer moment, per la intensitat en la mirada de les persones retratades i els fons enfosquits.
El meu retrat és un pla sencer a contrallum, l’escena és una espai habitual del personatge. La llum és natural i el reflexos també. Per l’enquadrament he tingut en compte que la fotografia respirés de la dreta».
El Xavi, Laia M.
«Els meus referents són Richard Avedon i Diane Arbus.
De Diane Arbus em va agradar la seva sensibilitat en la manera de tractar la llum; els contrastos i els volums que genera en els seus retrats. També em va semblar interessant la idea d’integrar els personatges en un context. De Richard Avedon em va atraure la idea de díptic o tríptic. La multifacialitat és un tret característic en els humans i, per tant, crec que dues o tres fotografies, siguin retrats o retrat i context, ajuden a aprofundir més en el personatge.
El retrat que he creat està format per tres imatges de pla mig; en cada una d’elles el model apareix tallat de cintura cap amunt. Observem tres reaccions del model envers la realitat. Una realitat completament diferent en cada una de les fotografies, les quals presenten actituds molt diverses del personatge. La composició de totes tres fotografies és igual; apareix tan sols la figura humana, exempta d’objectes o elements externs, davant d’una paret blanca.
La decisió de crear el tríptic s’explica amb la meva idea de mostrar, la multiplicitat d’expressions que identifiquen a una única persona».
Tríptic, Ingrid A.
«El fotògraf amb el que m’he inspirat ha sigut Raymond Depardon.
En els retrats de Depardon podem apreciar un caràcter narratiu, derivat de la seva predilecció cap al món del reportatge i el documental. Les seves fotografies sempre situen al personatge (o personatges) dins l’espai i el context. Transmeten molta naturalitat, tendeix a captar moments quotidians de la vida i situacions espontànies.
Les meves fotografies comparteixen la verticalitat, el tipus de pla general i la posició bàsica del cos (estar asseguda). Aquestes similituds pretenen unificar la composició, fer que tots els elements formin part de una mateixa obra, i a la vegada, ajudar a destacar les diferències que hi ha entre fotografia i fotografia.
L’ obra té la intenció de mostrar, com si es tractés d’un retall de la vida quotidiana, diferents etapes de la vida i actituds. Els plans generals, el tres quarts , la distància que guardo amb la noia i les mirades fora de càmera són els principals recursos que he utilitzat per donar naturalitat total a les escenes.
La primera fotografia representa la infància i la innocència. La noia es troba asseguda a un gronxador en mig d’un parc infantil, aquest és un lloc que freqüentem durant aquesta etapa de la vida, un lloc on jugar i divertir-se. La verdor dels arbes del darrera fan referència a la vitalitat. El fet que s’estigui gronxant representa espontaneïtat, una característica pròpia d’un nen.
La segona fotografia mostra la joventut i l’atreviment. La noia està asseguda a un banc, al mig del carrer, preparant-se i esperant. Un moment força espontani. El carrer transitat representa sociabilitat, i les plantes, al igual que en la primera fotografia, fan elusió a la vitalitat.
La tercera i última foto representa l’adultesa, l’estabilitat i la serietat, amb una temàtica de tardor. La noia ara està en un espai interior. La seva actitud és més ferma i el seu rostre reflexa serenitat i concentració. La tardor es veu reflexada en els colors terra que predominen a la imatge. La roba de la noia passa a ser menys cridanera».
Sense títol, Ricardo R.
«El meu referent ha estat Raymond Depardon. M’han interessat els seus retrats perquè sempre surt el personatge i el seu entorn.
En la meva fotografia he volgut inspirar-me en aquesta idea i també m’ha agradat fer-la en un moment imprevist pel retratat. D’aquesta manera he aconseguit una imatge més natural, no m’agradava la idea de que el persoatge posés davant la càmera. L’he deixat en color, perquè la gama cromàtica és molt viva i contrastada, surten molts colors i reflexen millor la realitat».
Fins aquí els retrats seleccionats per l’alumnat i considerats per ells mateixos tries definitives. A continuació us mostrem altres retrats considerats pre-selecció. Fer la tria d’un sol retrat ha estat un gran esforç i una gran renúncia. Donada la implicació, compromís i feina feta compartim amb vosaltres aquestes altres fotografies també molt valuoses.
Felicitar a l’alumnat per la feina feta, intensa i amb grans resultats!