Una de les assignatures troncals del Batxillerat Internacional és la matèria de TdC (Teoria del Coneixement). Aprofitant la Biennal del Pensament, el passat dia 9 d’octubre vam assistir a dues interessants xerrades: la primera, realitzada per l’autora de literatura contemporània britànica Zadie Smith, conjuntament amb l’escriptora i traductora Míriam Cano.
La ponència, titulada Roba vella i veritats robades, explorava des de diferents punts de vista temes com la identitat, la memòria històrica, la hipocresia o l’acció política, a partir de la presentació del seu llibre “The Fraud”, publicat l’any 2023.
L’escriptora va reflexionar sobre els privilegis, enllaçats amb les classes socials i les desigualtats geogràfiques. A més, vam trobar especialment interessant la seva visió sobre la inconsciència respecte als privilegis que tenim en detriment d’altres persones. Un altre tema que va tenir bastant protagonisme durant la xerrada va ser el de la memòria històrica, i la importància del record per tal de no recaure en errors passats, per analitzar l’actualitat de forma més crítica i no oblidar la importància dels drets que actualment tenim.
Des del punt de vista de l’assignatura de TdC, podem extrapolar algunes reflexions partint de les idees esmentades per la Zadie. Mitjançant un pensament global, hem pogut relacionar el concepte i la importància del llenguatge amb les diferents qüestions que es van tractar. Primerament, va sorgir el tema de la identitat individual i de com aquesta és construïda a partir de factors externs i interns. Per una banda, el llenguatge ens permet qüestionar qui som i el significat del jo. Per l’altra, el contacte lingüístic amb el nostre entorn determina la manera en què altres individus ens perceben. Si aquest llenguatge no és utilitzat críticament i de manera honesta, es dona lloc a l’aparició del frau. Com deia Dostoievsky, “L’home que es menteix a si mateix i escolta la seva pròpia mentida arriba a un punt que no pot distingir la veritat dins d’ell ni al seu voltant”. Això no només tendeix a comportar l’oblit de la realitat present, sinó també la desfiguració del passat. Ens vam adonar com les mentides habitables són molt més amenes que no pas les veritats absolutes. Aquest fet afavoreix la distorsió i la pèrdua de memòria històrica que, segons l’autora, és imprescindible per entendre el present. Paral·lelament, la Zadie va exposar el seu pensament sobre la necessitat de l’acció política. Segons ella, aquesta ha de prioritzar la creació d’espais prou justos per garantir el benestar de les persones. No obstant això, si volem que aquestes estructures prevalguin amb el temps, és essencial que aquesta lluita romangui constant i sigui recordada.
La segona, El desig Insubordinat, analitzava diferents perspectives del desig, incloent-hi alguna perspectiva contrastant posicionaments de la història de la filosofia com les de Plató i Nietzsche. .
Clara Serra proposa deslligar el fet de desitjar de qualsevol mena d’escala moral. També reivindica l’educació oberta i la no culpabilització i legitimitat del desig. Alhora, l’Elena Martín (directora de Creatura) afegeix que hem de poder encarar aquest desig desfigurat, fruit d’una educació emocional pobra, i acceptar el fet d’haver-lo experimentat.
Coincidint amb Clara Serra, hem pogut desenvolupar el concepte complet del desig i les fases que comporta passar del desig a l’acció. Desitjar, és a dir, l’acció de tenir un desig, és aliè a la moral, ja que és una acció involuntària, amagada en el nostre subconscient: tard o d’hora s’escola.
Per altra banda, el desig en si (i només el desig en si) es pot sotmetre a paràmetres morals. És a dir, després de comprendre el desig, aquest passa per un filtre moral i ètic, desvinculat de l’individu que l’ha desitjat. Malgrat que la nostra societat ha dificultat sempre la comprensió d’aquesta separació entre desig i persona, cal promoure una educació social sana precisament per alienar l’incontrolable de la responsabilitat de l’individu. Si no se separen, el resultat és una culpabilitat fabricada i sense base, però experimentada com si fos justificable o inherent de l’individu.
Des de TdC, cal remarcar la importància del llenguatge en divulgar aquests conceptes del desig, ja que, en ser un tema tabú, no hi ha suficient precisió en el vocabulari quotidià i, cíclicament, impedeix o crea incomoditats a l’hora d’intentar explicar-lo. N’és exemple la similitud enganyosa entre el desig i la voluntat. Cal explicitar, com bé diu Clara Serra, la diferència entre el desig i la voluntat. El desig és incontrolable, la voluntat és què se’n decideix fer amb ell.
Un cop un és conscient del desig que ha tingut, un és responsable de decidir si portar-lo a terme o no. Arribat a aquest punt, cal posar a la balança la intensitat del desig, els valors propis i les conseqüències de les accions, per tal de decidir com gestionar el desig. No es tracta de jutjar ni de moralitzar el fet de desitjar, sinó aïllar el desig i jutjar allò que comprèn accionar-lo. Al mateix temps, aquesta voluntat no pot existir lliurement sense la possibilitat de dir que no. Aquest tema, extensivament abordat per Serra sobre el cas de Gisèle Pelicot, entra en la política social actual anteriorment comentada que culpabilitza un desig incontrolable en lloc de la voluntat honesta i lliure.
Alumnes 1BC