Avui, amb motiu del 25N, ens reunim per denunciar el masclisme que es proposa sotmetre les dones al domini masculí mitjançant la violència en totes les seves formes i expressions.
La violència masclista no és només una agressió física, també inclou totes aquelles opressions psicològiques, sexuals, econòmiques i fins i tot simbòliques. Cada vegada que es qüestiona la llibertat d’una dona, cada vegada que es tolera un comentari masclista o es justifica un comportament abusiu, s’alimenta el sistema patriarcal que perpetua aquestes dinàmiques opressores.
Potser heu vist com es qüestionava una dona per la seva manera de vestir, o com es ridiculitzaven les seves opinions, com s’assumia el seu rol de netejar els plats a un menjar familiar, o fins i tot com es banalitzava el seu èxit amb frases com «segur que ho ha aconseguit per ser guapa» o «qui sap amb qui ha parlat per arribar aquí».
Aquestes actituds, aparentment inofensives per a alguns, són exemples clars de micromasclismes que perpetuen el control i el menyspreu cap a les dones que promou el patriarcat. Són accions que ens diuen, de manera subtil o directa, que les dones no som prou, que no tenim el mateix valor o que hem de justificar constantment el nostre lloc en la societat.
Aquests comportaments sovint són justificats amb frases com «ho faig perquè t’estimo» o «és per protegir-te». Però no hi ha justificació per a la restricció de la llibertat o el maltractament emocional. Amor és respecte, és confiança, és igualtat. Qualsevol cosa que no encaixi amb aquests valors no és amor, sinó una eina per perpetuar el domini i la dependència.
Quan veus una injustícia i calles, la injustícia troba un entorn on créixer. Quan algú fa un comentari masclista i rius, encara que sigui per incomoditat, el masclisme troba casa. Quan ignores el dolor de les altres perquè “no és cosa teva”, alimentes el problema. El silenci és còmplice. Nosaltres, decidim actuar. Ens neguem a acceptar que aquesta és la normalitat. No podem permetre que això continuï passant; hem d’assenyalar, qüestionar i rebutjar aquestes actituds en el nostre dia a dia, en els petits moments i converses, perquè és aquí on comença el canvi.
Per començar el canvi hem de lluitar al nostre entorn més proper. Els centres educatius formen part d’aquest entorn i, per aconseguir la igualtat, necessitem que els nostres espais
d’aprenentatge esdevinguin entorns aliens a aquestes actituds i comportaments tan arrelats a la nostra societat.
Els instituts són un reflex de la societat actual, i, per tant, hem de promoure el canvi que volem veure al món. No ens podem permetre ignorar actituds aparentment inofensives, perquè aquestes esdevindran perilloses a llarg termini.
El feminisme, la lluita per la igualtat, és una barca amb dos rems. No només les dones hem de remar per la igualtat, sinó també els homes, que tenen un paper fonamental en aquesta lluita. Les dones liderem el moviment, però la implicació activa dels homes és essencial per aconseguir un canvi real i profund.
Per això, avui, 25 de novembre, no només denunciem, sinó que reivindiquem: llibertat, dignitat i respecte. Ens comprometem a ser agents actius del canvi, a construir espais lliures de masclisme i a treballar plegats perquè aquest món sigui un lloc on totes les dones puguin viure sense por, plenes de drets i oportunitats. L’eliminació de la violència de gènere és un objectiu comú que hem d’assolir entre tots i totes. Ara és moment de remar junts per la llibertat de les dones.
Itzíar C., Víctor C. i Martina G.
XAJI
