Categories
A Bao A Qu Batxillerat d'arts creació col·lectiva Cultura audiovisual Featured Magnet Projecte de 1r d'ESO Projecte de 2n d'ESO Projectes de 4t d'ESO

Estrenes de les creacions artístiques del curs 2020-2021

Aquestes properes setmanes estrenem les creacions col·lectives del projectes artístics del curs 2020-2021, de 2n d’ESO, 4t d’ESO i 1r Batx, preneu nota:

a 2n ESO

  • Dijous 10 de juny a les 10h a la Filmoteca de Catalunya “El temps dels oficis” , del grup de 2n d’ESO 2.3, en el marc del projecte Cinema en curs amb l’acompanyament de la professora Estel·la Clopés i la cineasta Verònica Font.
  • Dijous 10 de juny a les 19h a la Sala Beckett estrena de “Assoliment Excel·lent” obra de teatre jove del grup de creació escènica de 2n d’ESO 2.2, amb l’acompanyament del professor David Arnaiz i l’asssesorament de Victor Muñoz.
  • Dimecres 16 de juny a les 18h a la Fabra i Coats presentació de “”Futurs inquiets” creació escènica de dansa contemporània del grup de 2n d’ESO 2.1, amb l’acompanyament de la professora Marta Moragues i l’assessorament de La Poderosa, centre de dansa.

a 1r Batx

  • Dimecres 9 de juny a les 10h estrena a la Filmoteca de Catalunya de “Absències”, film de ficció realizat en el marc del projecte Cinema en curs, amb l’acompanyament de la professora Fanny Figueras i la cineasta Meritxell Colell. Podeu seguir el procés de creació al bloc: Diari dels tallers
  • Dilluns 14 de juny a les 10h segona estrena a la Cineteca de Madrid de “Absències”

a 4t d’ESO

  • Dijous 10 de juny de 17:30 a 19:30h, presentació de l’obra “Batec” a Halfhouse en el marc del projecte Creadors en Residència, amb l’acompayament de la professora Gené Gordó i l’artista Julia Spínola. Podeu seguir el procés de creació a: Blog En Residència

Molt contentes de tornar a l’emoció de l’estrena i presentació en directe.

Degut a les mesures Covid, per assistir a les estrenes o presentacions cal fer reserva prèvia. Ho podeu fer a l’adreça de cada invitació o enviant-nos un correu a comunicacio@institutbroggi.org

Categories
A Bao A Qu Batxillerat d'arts Cultura audiovisual Featured Uncategorized

Filmem cels, hores del dia, passejos…

L’alumnat de 1r de batxillerat d’Arts dins el projecte Cinema en curs ha començat a visionar pintures, fotografies i fragments de pel·lícules de cineastes com David Perlov, Chantal Akerman, Jose Luis Gueris, Artzavad Peclechian, Peter B.Hutton, Mati Diop, Victor Erice, Jona Mekas, Edward Yang. Inspirats per aquests referents, comencen a filmar des de casa, des dels terrats, mentre passegen… Diaris d’espais, travelings, cels, hores del dia especials i meteorologies.

Podeu veure els plans al bloc:

Diari dels tallers

Us monstrem les captures d’alguns dels plans filmats, increïbles!

Categories
A Bao A Qu Activitats i projectes Batxillerat d'arts Cultura audiovisual

Comencem Cinema en curs

Un any més comencem el projecte Cinema en curs a 1r de Batxillerat Artístic. Aquest curs tenim el plaer de comptar amb l’acompanyament de la cineasta: Meritxell Colell. Aquests primers dies ens hem conegut, hem fet les primeres classes a l’institut i també hem realitzat la primera pràctica al Parc del Guinardó: les nostres instantànies.

Durant tot el curs anirem publicant articles al bloc de Cinema en cur: Diari dels tallers, ens farà molta il·lusió que l’aneu seguint.Hem començat amb molta il·lusió i energia.

Us convidem a llegir els primers post que hem publicat al bloc:
Primeres imatges a la llibretaPrimeres sessionsLes instantànies a les nostres llibretes, m’en recordo…
Amb moltes ganes de compartir amb tots vosaltres la nostra experiència.

Categories
Art i volum Batxillerat d'arts Dibuix artístic Fundació Miró Uncategorized

Exposició virtual de Gravitacions #4

Reunim una selecció d’obres del projecte artístic Gravitacions. Aquestes s’han creat en col,laboració amb la Fundació Miró. Hem treballat amb el Serafín Álvarez i el Jordi Clavero de la Fundació a partir d’una reflexió sobre el cicle expositiu de l’Espai 13. El projecte s’ha dut a terme amb l’alumnat de 1r de batxillerat del nostre institut i han participat les matèries de Dibuix Artístic i Volum. Al web de la Fundació podeu llegir el text del Serafín. També podeu visitar la pàgina de Pinterest amb una sel.lecció d’obres.

Obres

“4dv1c3”. Berta Rifaterra, Rita Caballero y Lucia Ramón. Aquest curtmetratge es basa en les rutines d’una àvia posada en la pell d’una persona d’una altra edat. Vam plantejar la idea de gravitacions com un cicle de la vida rutinària d’una dona gran en contrast de la vida rutinària del que faria una de més jove. Volíem així trencar les limitacions que la societat i un mateix ens posem. Es veuen diferents escenes de la vida quotidiana de l’avia, des de fer-se el dinar fins a anar de compres, tot això amb un aire i estil gàngster.

“Sense títol”. Júlia Masferrer, Paula Parrilla, Chennan Ni. 2×1,3 m. Projecte fotogràfic al voltant d’una sèrie d’improvisacions performatives jugant amb el tema de l’ombra i el doble.

Canvis“. Ariadna Rodríguez, Laia Capellà, Anna Amadó, Emma Iglesias i Lucía Hegnauer. Video. Treball performatiu que fa servir una pantalla croma de baixa qualitat per superposar una sèrie d’accions coreografiades al voltant de la idea d’adolescència.

Superificialitat”. Gemma Hernandez, Sira Ruiz, Mireia Roma. Díptic fotogràfic sobre la idea de com ens veiem i el simbolisme del que ens envolta: la roba i un reflex en un mirall.

Twirl“. Marina Esbri, Camino Llobera i Gina Pomarol. Video. Treball a mode de col.laix que fa servir algunes inquietuds del nostre món adolescent a partir d’un llenguatge relacionat amb els vídeos d’internet.

Trencadís“. Judith Barros, Ainhoa Palou, Paula Parrilla, Chennan Ni. La nostra instal·lació consta de dues esquerdes d’un metre de llargada aproximadament, situades a l’altura dels ulls. La principal característica remarcable de l’obra són els materials amb els quals estarà feta. La forma de l’esquerda estarà feta amb massilla per l’exterior i a l’interior estarà pintada amb el color negre, per donar-li una profunditat més hipnòtica, després l’esquerda l’omplirem amb fragments de CDs antics col·locats amb la part hologràfica a mode de trencadís.

Praileaitz“. Amàlia Cillero, Clàudia Feixas i Joana Torruella. La nostra instal·lació està composta per piràmides de diferents mides col·locades al llarg d’un passatge del passadís, algunes pengen del sostre i altres sorgeixen del terra. Aquestes piràmides construeixen una sensació de túnel per tots els estudiants i professors que hi passaran, condicionant alhora el recorregut a seguir. Dins d’aquest espai, els participants poden viatjar a altres mons més enllà del nostre institut. 

Cicles”. Lucia Folch, Sara Yi Berenguel i Emma Jiménez. Vídeo. Vam decidir filmar una peça que s’iniciés amb un primer pla d’una rentadora. Es mostren una bateria de plans, tots en la paleta de blanc i negre, en els quals s’hi mostren plans de coses que normalment sempre veiem a la mateixa velocitat, però justament canviant això, i fent-les més ràpides i més lentes, fins i tot invertides, ens transmet sensació d’estar sota l’aigua, d’estar ficades a dins de la rentadora i veure com el món gira, com ho percebem tot amb altres ulls.

Canvis“. Integrants. Duna Malet, Lady Palma i Helena Catalán. Vídeo. El vídeo consta de dues parts. La primera part tracta sobre les coses que ens provoquen estrès, que no ens fan estar a gust. La segona part tracta el tema de la llibertat i mostra situacions, llocs, accions que ens fan sentir lliures, com si no estiguéssim sotmeses o subjectes a res, mostrem el que és per nosaltres la llibertat. 

“Deal With”. Paula Parrilla. 56×74 cms. Tela sense imprimar pintada amb temperes i acrílics. El conjunt de l’obra representa la sensació de pressió que un pot patir quan té ansietat o un atac d’aquesta. Amb més intensitat a causa d’aquest confinament on no hi ha sortida, escapada o distracció a aquests sentiments.

“Inefable”. Anna Amadó. 20×30 cms. Il·lustració feta amb aquarel·les i tinta. Es veu a una noia fent-se una auto abraçada. Expressa totes aquelles emocions que hem pogut sentir durant el confinament. Simbolitza sobretot aquella sensació que segurament tots hem pogut experimentar de soledat, però a la vegada una sensació increïble. 

“Polifacètics”. Laia Capellà. 2×3 metres. Retoladors acrílics gruixuts de diferents colors sobre tela. És un quadre que simbolitza la quantitat de facetes diferents que hem mostrat durant el confinament. Canviant d’estat d’ànim cada minut, realitzant accions i activitats que mai ens haguéssim imaginat. Trobant que en el moment en que hem quedat tancats en un lloc físic la nostra creativitat ha anat sortint i hem començat a fer les coses que mai hem fet per falta de temps o motivació. 

“Get Me Out”. Laia Salvadó. 80×140 cms. Carbonet sobre paper. El paper seria del mateix color que la paret i es col·locaria de la manera que es dissimulés més amb la paret. D’aquesta manera sembla que la paret és una membrana on s’ha quedat atrapat un home que vol sortir d’allà. Això simbolitza la sensació d’aïllament, soledat i aclaparament que podem arribar a sentit durant aquests dies de quarantena. 

“Doble confinament”. Lucía Petra Hegnauer. Retoladors. A la mida real d’un edredó. Sense marc ni vidre, enganxat a la paret. El dibuix representa la rutina de la quarantena d’una persona que es passa les hores tancada a l’habitació. La seva vida gira entorn al seu llit, on fa gairebé totes les activitats durant el dia.

“Meet”. Erik Oñate. Mida d’un cartell, 2×1,5m. Obra digital. Les classes online, en aquest cas amb la plataforma del meet, i els deures setmanals ofeguen als estudiants en un mar de tasques. El braç que es veu simbolitza la petita esperança que veiem de que acabi aquesta situació, però no resulta així. Al fons hi ha un calendari on el gris representa el temps de tranquil·litat i el vermell simbolitza perill.

“Finestra”. Ainhoa Palou. Mida 2×1,2m. Obra digital. Estaria limitat per un marc que imitaria el d’una finestra. El dibuix és una representació molt figurativa d’una tarda de rutina durant el confinament. Tot i aparèixer un personatge al centre, l’element protagonista de la composició és la finestra, la qual s’obre deixant-nos veure una imatge d’un cel totalment buidat amb uns núvols i colors irreals. 

“Se mueren ?¿ xd”. Eva Español 50 cm x 22 cm. Acrílics i retolador sobre tela de mascaretes. Al·legoria del karma. El meu treball és bàsicament una mascareta composta de moltes altres enganxades. Volia representar les dues cares d’aquesta pandèmia, una “bona” on no es veu res (que està per davant), i el darrere que amaga tot el dolor i els sentiments negatius pels que estem passant. Per això he volgut representar al diable rient de nosaltres.

“Immobilitat animal”. Helena Catalán Ferrer. DIN-A4. Aquarel·la i retoladors sobre paper. Aquest dibuix representa un hàmster amb un corsé. Aquesta etapa de confinament em va recordar a un animal que està tancat en una gàbia. El hàmster està atrapat en un corsé i no dins d’una gàbia ja que jo porto un corsé ortopèdic i durant aquestes setmanes l’he hagut de portar més hores. 

“Sufocada”. Joan Sierra. 42×29,5 cms. Tinta i aquarel·la. Representació de totes les emocions que deixem lliures al carrer reprimides dins una habitació com a efecte del confinament. La protagonista porta una mascareta, que indica el moment en el que ha estat empresonada i també li permet respirar sota l’aigua, protegint la seva vida. L’aigua que omple la sala atura el temps i deixa a la noia en un estat quasi de somni, flotant dins les seves emocions i enfocant la seva mirada a l’exterior de la finestra. 

“LeBucle”. Cristina Ortiz, Berta Roca i Júlia Amorós. Vídeo. La nostra creació es basa principalment en el que nosaltres creiem que és la sensació d’un bucle. Una sèrie de clips que podrien a primera vista semblar que no tenen cap mena de sentit però que en el moment en el qual els repetim canviant de velocitat una vegada i una altra, comencen a fer-se notar aquelles sensacions que volem representar.

Aquest és el cartell realitzat amb una il.lustració dels alumnes Jaume Cid i Gaël Sanoguera.

Categories
A Bao A Qu Projecte de 2n d'ESO

Filmem des del confinament

Els i les alumnes-cineastes del projecte Cinema en curs de 2n d’ESO, davant la  nova realitat amb què ens vam trobar el tercer trimestre, vam haver de renunciar a continuar amb el nostre documental sobre les botigues del barri, però no vam renunciar a continuar filmant. Hem filmat les nostres finestres a la manera de Perlov;  hem filmat autoretrats i retrats a la manera de Nicolas Philibert, Johan Van Der Keuken, Philippe Garrel, Chantal Akerman, Gabriel Cuallado…; i hem filmat cels i núvols inspirats en James Benning, Artavazd Pelechian, Peter Hutton i Jonas Mekas.

I hem pogut descobrir i aprendre moltes coses: “Admirar el meu entorn i entendre ’l”,  “La importància de l’observació”, “M’ha servit per desconnectar i estar amb mi mateix”, “A veure el món durant el confinament”, “El cinema ha estat una manera de sentir el carrer, tot i estar tancada a casa”,  “He descobert llocs per gravar a dins de casa que no m’imaginava”…  

Aquestes reflexions (i moltes més) i totes les nostres creacions, les trobareu als nostres articles del Diari dels tallers.  Entrin i mirin !!
També us convidem a veure una peça col·lectiva que recull plans filmats des del confinament, de tots els i les alumnes de tots els centres que fan Cinema en curs.

Aquest és un muntatge d’autoretrats.

I finalment una captura de pantalla d’una de les videotrucades del curs. Esperem que el curs vinent es pugui realitzar en millors condicions. Bon estiu!

Categories
Activitats i projectes

Experiència dels alumnes de màster de professorat

Un any més l’Institut Moisès Broggi ha estat centre formador de futurs professionals de l’educació. Finalment aquest curs ens han acompanyat al centre 11 alumnes del Màster Universitari en Formació del Professorat d’Educació Secundària Obligatòria i Batxillerat, Formació Professional i Ensenyament d’Idiomes.

La llista d’especialitat definitiva de tutors/es i alumnat és:

L’inici del Pràcticum II va començar molt bé però després vam passar al període de confinament. Malgrat les noves circumstàncies, es va aconseguir que l’alumnat pogués continuar amb el seu període d’aprenentatge  i molts d’ells van seguir treballant amb els alumnes del nostre centre mitjançant videoconferències i/o compartint materials.  I al finalitzar la seva formació, alguns d’ells van voler explicar per escrit la seva experiència i compartir-la amb tota la comunitat educativa. 

‘’La nostra estada al Broggi com a professores en pràctiques d’Anglès serà una experiència que no oblidarem mai. Des del primer dia, tant el professorat com l’alumnat, ens ha rebut amb els braços oberts i ens han fet sentir com a casa. A més, també hem tingut l’oportunitat d’observar una manera de fer molt diferent a la que haviem viscut als nostres respectius instituts: els alumnes són al centre de tot el que mou el Broggi i el professorat s’hi bolca al cent per cent per assegurar que tinguin un aprenentatge ric i igualitari per a la diversitat d’alumnes del centre.

Agraïm especialment a l’Anna, la Roser i l’Ester pel temps que ens han dedicat.

No podriem haver fet les pràctiques en un centre millor! Gràcies, Broggi!’’

Laura & Irene (anglès)

“Ara que ja porto més d’un mes fent les pràctiques a l’Institut Moisès Broggi puc dir que tot i anar a parar aquí per casualitat, crec que ha estat tot un encert triar aquest centre. Dic per casualitat perquè fins que no vaig començar a buscar instituts no havia sentit a parlar del Broggi, i gràcies a l’atzar he pogut veure tota la varietat de projectes i l’oferta acadèmica que ofereixen, cosa que fa molt més enriquidora la meva estada en pràctiques. A més, m’està servint per veure que la tasca de professora va molt més enllà de la funció de guiatge cap a l’alumnat (que ja és una bona feinada!), ja que també implica la feina en equip, la coordinació, i sobretot molta implicació per part de tot l’equip docent. Moltes gràcies a la meva tutora, l’Eli, i a la resta de profes que m’estant deixant assistir a les seves classes, per haver contribuït a que tingui encara més ganes de treballar d’això!”

Anna Muñoz (física i química)

’Les pràctiques del Màster de Formació del Professorat, especialitat Salut, a l’Institut Moisès Broggi han estat una oportunitat per experimentar i viure les tasques docents, des de la interacció amb els alumnes, la relació amb l’equip docent, la programació i planificació que hi ha darrere de cada classe, i de l’organització d’activitats adequades al grup classe. 

Un punt que fa interessant el centre per a realitzar les pràctiques docents, és la diversitat de la seva oferta formativa (ESO, batxillerat, cicles formatius, batxillerat internacional i batxillerat francès). 

A l’institut m’he sentit molt ben acollit des del primer dia, tant des del punt de vista formatiu, d’assessorament, com el d’acompanyament i guia. He pogut posar en pràctica, des de la llibertat que m’han donat al centre, conceptes, recursos i metodologies d’ensenyament-aprenentatge que he anat adquirint al llarg del màster

Vaig poder concretar, amb la meva tutora la Marian Camps (cap del departament de sanitària), el moment, l’estructura i els continguts a impartir per a la meva intervenció. No només em va facilitar els documents i recursos que necessitava, sinó que un cop decretat el tancament dels centres educatius i la finalització de les classes presencials per la Covid-19, vam poder mantenir el contacte perquè pogués realitzar formació online i vídeo conferències amb els alumnes. 

Aquest temps marcat per la pandèmia de la covid-19, no em va permetre poder implementar a l’aula alguna de les activitats que tenia dissenyades, tot i això, he pogut desenvolupar competències digitals, de formació i comunicació online, i l’oportunitat de ser més creatiu. 

Finalment també, ser conscient que les programacions de les unitats didàctiques/formatives són dinàmiques i revisables, que la tasca docent va molt més enllà de la feina a l’aula, i que davant l’adversitat, el compromís i la solidaritat’’

Luis Martínez (FP, especialitat Salut)

Malgrat el nostre comiat va ser on line i no varen poder assistir tots els nostres màsters, vam poder intercanviar experiències i desitjar-nos bon estiu.

Esperem que tinguin sort i que ben aviat puguin treballar com a docents!!

Coordinadores del Màster en Formació de Professorat d’ESO, Batxillerat i FP

Institut Moisès Broggi

Categories
A Bao A Qu Activitats ESO Projecte de 1r d'ESO Projecte de 2n d'ESO Projecte de 3r d'ESO Projectes de 4t d'ESO

Vídeo dels projectes d’ESO

Aquest any no hem pogut fer la presentació de projectes de cada final de curs però hem recollit en aquest making of l’essència del viscut durant aquest curs tan diferent i estrany. Esperem que el curs vinent puguem compartir presencialment aprenentatges en família.
Esperem que us agradi!!!

Categories
A Bao A Qu Activitats i projectes Castellà Català Música Visual i plàstica

En Dissidència (Oblit-19)

Avui, a partir de les 11h, ja es pot accedir a “En Dissidència (Oblit-19)”, el registre visual i documental d’una funció que no ha succeït mai, la prova d’un impossible que s’atreveix a pensar-se, a existir més enllà del marc de la pantalla.

Aquí us deixem els enllaços perquè pugueu visitar tant la pàgina de la obra completa com la del blog de en-residència on queda un registre de tot el procés de creació.

https://blocsenresidencia.bcn.cat/periferia2020

https://blocsenresidencia.bcn.cat/moisesbroggi1920


Categories
Batxillerat d'arts Dibuix artístic Fundació Miró

Acabem el projecte Gravitacions amb un treball al voltant del dibuix

La tercera activitat del projecte Gravitacions de la Fundació Miró (Espai 13) s’ha adaptat a la realitat més punyent del confinament. Com que el projecte curatorial de Gravitacions “Gira tot gira” explorava inicialment el món més proper, les rutines que poden fer-nos reflexionar críticament sobre el món, vam plantejar al nostre alumnat treballar sobre la vida en confinament. Explorem totes les idees que puguin estar relacionades amb aquesta experiència única d’aillament físic que ens ha tocat viure, des d’un punt de vista creatiu.

A diferència dels primers treballs, la tipologia d’obra obligatòriament ha estat la del dibuix com a eina de creació contemporània.

Ens vam centrar en algunes característiques del món del dibuix com un dels protagonistes de l’art contemporani:

  • El dibuix com a eina projectual: es projecta una obra que podria realitzar-se en un altre mitjà: vídeo, performance, escultura…
  • El dibuix com a performance: centrant-se en la línia com a recorregut, en el dibuix com a teràpia, etc…
  • El dibuix com a obra temporal: ens centrem en un material poc durador… feble, que moltes vegades desapareix amb el temps.
  • El dibuix com a rastre o marca: es mostra com s’ha fet, ens ensenya la seva gènesis…
  • El dibuix com a obra serialitzable: trenquem amb l’obra única amb la seva aura mítica.

Com veieu també hem treballat algunes eines digitals per preveure com es mostrarien els dibuixos en un entorn museístic (com ara el propi Espai 13 de la Fundació Miró).

Obres

“Why Do We Exist?”. Chennan Ni. 1×1,5m aprox. Il·lustració digital per intensificar la sensació de mareig amb les lletres i els nombres, l’obra original està fet amb retoladors. Va ser inspirada a partir de les classes online de la situació actual. El confinament ens obliga a estar cada dia davant de l’ordinador o del mòbil fent les tasques o treballs. Aquests dos mesos estem envoltats de números i lletres i això em va reflexionar. El nostre món està format per milions de lletres i números? Estem formats també per ells? Quina és la raó de la nostra existència? A partir d’aquestes preguntes, he creat el meu “propi humà”. Pot ser que no hagi solucionat les dubtes, però ja no m’importen.

“Inefable”. Anna Amadó. DINA4. Il·lustració feta amb aquarel·les i tinta. Es veu a una noia fent-se una auto abraçada. Expressa totes aquelles emocions que hem pogut sentir. Simbolitza sobretot aquella sensació que segurament tots hem pogut experimentar aquests dies de confinament, aquella sensació de soledat, però a la vegada una sensació increïble. Sentir-se còmoda en la soledat i amb els pensaments propis, cosa a la qual no estem acostumats, ja que pràcticament passem tot el dia acompanyats de gent. t totes aquelles emocions que hem pogut sentir.

“Polifacètics”. Laia Capellà. 2×3 metres. Retoladors acrílics gruixuts de diferents colors sobre tela. 

És un quadre que simbolitza la quantitat de facetes diferents que hem mostrat durant el confinament. Canviant d’estat d’ànim cada minut, realitzant accions i activitats que mai ens haguéssim imaginat. Trobant que en el moment en que hem quedat tancats en un lloc físic la nostra creativitat ha anat sortint i hem començat a fer les coses que mai hem fet per falta de temps o motivació. Trobant-nos també en una situació en que cada dia passem per mil emocions diferents i ens replantegem la nostra vida d’abans del confinament inclús potser aïllant-nos una mica de tot el que ens envolta abans que comences tot. Les diferents cares de colors es troben sobreposades simbolitzant l’acomulació i els canvis continus de totes les emocions durant el confinament.

“Get Me Out”. Laia Salvadó. 80×140 cms. L’obra de referència (esbós) ha estat feta a llapis però la definitiva la faria a carbonet sobre paper. El paper seria del mateix color que la paret i es col·locaria de la manera que es dissimulés més amb la paret, s’hauria de mirar les opcions i veure en persona com es dissimula més perquè realment es vegi que el dibuix es camufla amb la paret. D’aquesta manera sembla que la paret és una membrana on s’ha quedat atrapat un home que vol sortir d’allà. Això simbolitza la sensació d’aïllament, soledat i aclaparament que podem arribar a sentit durant aquests dies de quarantena. L’obra no busca representar la sensació constant del confinament, sinó aquells moments on ens sentim a l’extrem, com si estiguéssim tancats entre quatre parets sense portes ni finestres, és a dir, sense  cap sortida.

“Doble confinament”. Lucía Petra Hegnauer. A la mida real d’un edredó. Sense marc ni vidre, enganxat a la paret. L’original està fet en bolígraf i rotulador, pero potser al ser més gran s’hauria de fer tot amb rotulador. El dibuix representa la rutina de la quarentena d’una persona que es passa les hores tancada a l’habitació. La seva vida gira entorn al seu llit, on fa gairebé totes les activitats durant el dia.

“COVID-19”. Marina Esbrí. 34×26 cms. Il.lustració digitalitzada, original amb aquarel.les i retoladors. Dibuix  sobre el significat del confinament. Al voltant de la il.lustració una capsa pintada amb graffiti de fusta, en la part buida, un vidre, que transparenta l’imatge. Per la part de darrere no visible, un forat des d’on un cable endolla a l’electricitat. Dintre l’espai buit de la capsa una bombeta que emet llum.  La presentació també és un simbolisme en si, figura una lampada i és aproximadament del mateix tamany també. Això fa referència a què és un objecte casolà que tothom ha usat molt en aquesta fase en la que estem i es pot jugar molt amb el fet d’estar a les fosques i il.luminar.

“Deal With”. Paula Parrilla. 74x56cm. Tela simple, sense preparar, pintada amb temperes i pintura de tela. Unes mans blau elèctric al centre de la tela i les vores d’aquesta de color negre. En parts de la resta de la tela hi ha varietat de taques d’altres colors. A la part inferior esquerra hi és escrita el nom de l’obra. El conjunt de l’obra representa la sensació de pressió que un pot patir quan té ansietat o un atac d’aquesta. I amb més intensitat a causa d’aquest confinament on no hi ha sortida, escapada o distracció a aquests sentiments.

“Meet”. Erik Oñate. Mida d’un cartell, 2×1,5m aprox. Obra digitial (original fet amb acuarel·la i retoladors). El dibuix gira entorn del mètode educatiu escollit donada la situació actual de confinament. Les classes online, en aquest cas amb la plataforma del meet, i els deures setmanals ofeguen als estudiant en un mar de tasques. El braç que es veu simbolitza la petita esperança que veiem de que acabi aquesta situació, però no resulta així. Al fons hi ha un calendari on el gris representa el temps de tranquil·litat i el vermell simbolitza perill.

“Constant.” Lucia Folch. Din A4. Realitzada amb grafit sobre un full de bloc de dibuix, amb força contrast. Aquesta és una obra simbòlica que representa la sensació de repetició que sentim al estar confinats: perdem la noció del temps, sembla que el dia mai s’acaba perquè l’endemà sempre és igual que l’ahir. La desesperació d’intentar sortir d’aquest cicle i no ser capaç, de sentir que el rellotge se t’empassa.

“Shine & Stand By”. Gina Pomarol. Obra feta amb aquarel·les i bolígraf de gel negre sobre un full DIN-A4 de 300 grams. A la imatge es pot veure una marmota de peus sobre un desert. La figura està a il·luminada contrallum pel sol pintat a l’estil japonès darrere. L’ombra projectada és una representació de tots els sentiments que no es mostren fàcilment a l’exterior, remordiments, inseguretats, preocupacions, pors… Just al darrere de l’animal es pot veure escrita una hora, les 0:00 i la silueta llunyana d’una altra marmota corrent cap a l’hora. He decidit fer aquesta tria per referenciar a la pel·lícula “El día de la marmota” que explica la història d’un home que no para de despertar-se al mateix dia consecutivament. Primer ho troba com un turment però a poc a poc se’n va acostumant i cada dia intenta millorar les coses que el dia anterior havia passat per alt, tal com m’he sentit aquesta quarantena, tancada físicament però oberta de ment.

Contrast”. Berta Roca. 0.8x1m. Acrílic i retolador gruixut sobre tela (l’ersbós és aquarel·la i retolador sobre paper). Són una sèrie de dues pintures que juntes creen el missatge. La idea  és ensenyar el contrast entre totes dues, per tal de mostrar el contrast entre els dies que ho hem passat pitjor versus els dies que hem estat plenes d’esperança. La figura central, aquests rostres plens de la línia de la silueta del cap, en un estan molt juntes, mostren l’estrès, la pressió, l’esgotament.. i en l’altre mostren la alliberació, l’esperança, la felicitat, la tranquilitat, en aquest segon les línies estan més separades, hi ha més espai entre elles. I pel que fa al fons també es veu un clar contrast, un negre i l’altre groc. La idea principal era només fer el primer, però vaig creure convenient mostrar els dos extrems, apart que les obres que no només són una `peça em semblen interessants.

“Finestra”. Ainhoa Palou. Mida 2×1,2m aproximadament. Estaria feta digitalment, tot i que al ser més gran hi haurien més detalls i potser algun element més. Això sense trencar l’estil simple i pla que té l’obra. Estaria limitat per un marc que imitaria el d’una finestra. El dibuix és una representació molt figurativa d’una tarda de rutina durant el confinament. Tot i aparèixer un personatge al centre, l’element protagonista de la composició és la finestra, la qual s’obre deixant-nos veure una imatge d’un cel totalment buidat amb uns núvols i colors irreals. La llum idíl·lica que projecta i il·lumina l’estança,  i l’aspecte bucòlic general de la finestra ens transporta a l’exterior, aquell lloc aliè que hem acabat idealitzant degut al temps reprimits obligats a permaneixer a casa.

“Habitacions”. Berta Rifaterra. Diferents mides de paper (din A4, din A3, din A2, din A5 i din A6). Retoladors de tons freds més retolador negre i punta fina negre sobre paper blanc. La meva proposta es basa en una composició de diferents plànols d’habitacions fets amb una fina línia de color negre i repassades, sense seguir completament les línies que representen els mobles i els objectes de les habitacions amb retoladors de tons freds (diferents blaus, liles i roses). Darrere d’aquesta proposta es planteja la idea d’un espai tancat del qual no podem sortir degut al covid-19 que ens crea seguretat però a la vegada angoixa per haver estat tants dies seguits a dins.

“Desconnexió”. Judit Barros. Din A4. Aquarel·la i retolador blanc sobre paper, emmarcat amb un marc negre. Dibuix simbòlic al voltant de la representació del confinament personal i l’alliberament de la nostra creativitat artística dificultada per aquesta repressió. El personatge principal és la noia representada com una cara en una bombeta tapada per mascaretes anti contagi. Al voltant sobrevolen pantalles negres, símbol d’internet. Estan apagades perquè ens oprimeixen. Tot i haver-li adjudicat un simbolisme propi, aquesta pot ser vista desde diferents punts de vista diferents”.

Trencadissa”. Sira Ruiz. 6×3.Grafit. Dibuix al voltant de com la música m’està acompanyant aquests dies com a via d’escapament a la situació i una cura als problemes que suposa. Aquests ocupen tot l’espai, simbolisme de l’ús “excessiu” i de la seva gran importància. D’altra banda volia que l’espectador se sentís identificat amb els vinils: els vinils només giren en una direcció, res canvia en el seu rumb, viuen en una rutina invariable. N’hi ha que estan trencats, representant el dies que ens hem sentit frustrats, estressats, i ens hem trencat sense cap esperança del futur que ens espera.

“Se mueren ?¿ xd”. Eva Español 50 cm x 22 cm. Acrílics i retolador sobre tela de mascaretes. Al·legoria del karma. El meu treball és bàsicament una mascareta composta de moltes altres enganxades. Volia representar les dues cares de aquesta pandèmia, una “bona” on no es veu res (que està per davant), i el darrere que amaga tot el dolor i els sentiments negatius pels que estem passant. Per això he volgut representar al diable rient de nosaltres, es riu de la nostra desgràcia assenyalant.  He representat una mena de núvol de color verd pel qual el diable visiona tots els sentiments i activitats negatives passades al confinament. ERiu, es burla de nosaltres per tot el que estem fent malament. L’entorn de l’acció té lloc a l’infern. Li vaig posar una mena de dents a la mascareta per representar una boca diabòlica. Per últim volia utilitzar molts colors per cridar més l’atenció, amb el negre de contrast, groc, vermell…

“Inestable”. Lucía Ramón. L’obra està feta en un DIN-A4 de 120 grams i la tècnica utilitzada és el grafit i llapis de colors. També un retolador de punta fina negre. A l’obra podem reconèixer una persona que està agafant una pila de papers de vàter en la qual es veu que és massa alta per les seves possibilitats i crea una inestabilitat a la imatge molt gran. És això el que vull reflectir amb la meva proposta, la inestabilitat i la desorientació que per mi ha representat la COVID-19 en la meva vida. Podem relacionar l’estil de l’obra amb el de Pierre Le Tan per la manera de fer les trames donant-li així a la imatge un efecte de còmic.

“Retorn” Mireia Roma. Din A3. Aquarel·la i llapis de colors sobre paper. Es una il·lustració que representa com podria ser el món si els humans deixéssim de sortir per complet i com els animals i les plantes tornarien a recuperar tot el que els humans amb el pas del temps els hi hem anat traient. Està inspirada en les notícies dels animals que han anat apareixent en les ciutats i pobles quan la gent estava tancada a casa durant el confinament.

“Immobilitat animal”. Helena Catalán Ferrer. DIN-A4. Aquarel•la i retoladors sobre paper. Emmarcat amb un marc de fusta. Aquest dibuix representa un hàmster en un corsé. Aquesta etapa de confinament em va recordar a un animal que està tancat en una gàbia. El hàmster està atrapat en un corsé i no dins d’una gàbia ja que jo porto un corsé ortopèdic i durant aquestes setmanes l’he hagut de portar més hores. En aquest dibuix volia representar el que he sentit havent de portar el corsé més hores, aquells moments en que estava més cansada i farta durant el confinament, que suposo que tots hem tingut algun d’aquests dies.

“Diario Visual”. Rita Caballero. 45 x 60 cm. Conjunt de 12 il·lustracions DINA5 fetes amb punta fina. Cada dibuix va acompanyat d’una frase descrivint una cosa que he observat o que ha passat a la quarantena. Els dibuixos tenen tots la mateixa composició: un quadrat “imaginari” al centre que delimita la il·lustració i a baix una frase explicant que ha passat. Al estar a casa, en un únic entorn i sempre amb les mateixes vistes, m’he començat a fixar en detalls en els quals mai m’havia adonat. Em sembla important recordar detalls de la nostra realitat del moment ja que el cúmul d’aquests creen els nostres records i moldegen la memòria de la nostra vida. Per exemple, recordar com entra el sol per la finestra de l’habitació pot convertir una imatge quotidiana en un sentiment agradable.

‘’Generació Z’’. Ariadna Rodríguez. 20×20 cms. Tinta i aquarel.la. Dibuix  sobre el constant bombardeig d’informació que patim tots els dies, és per això que s’hi veu representada a una noia que al davant té un ordinador, que a més de ser la única font de llum també és un mitjà de comunicació per on sempre es veuen repetides les mateixes frases contínuament. Està inspirat en ‘’El sueño de la razón produce monstruos’’ de Goya, això es pot intuir per la composició i per l’aparició de diversos animals salvatges, els quals representen el malson que suposa per molta gent la situació que estem vivint.

’The Girl in the Bubble’’. Ariadna Rodríguez. 20×20 cms. Tinta i aquarel.la. Dibuix representatiu de la sensació d’aïllament. Dins de la bombolla es veu a una noia confinada amb les poques coses que la fan sentir-se millor, també es veu un rellotge gairebé de la mateixa mida de la noia, aquest simbolitza que el temps és un gran enemic per nosaltres a la situació a la que ens trobem, ja que quan menys o necessitem passa massa ràpid o massa lent. La bombolla està inundada ja que l’aigua és un element que transmet moltes emocions que vivim molts durant el confinament com la malenconia o la sensació d’ofec. Darrere de les parets de la bombolla hi ha una especie d’aura negra que representa al virus, una cosa a la qual no veiem però està a tot arreu i encara que comparteix característiques amb l’aire, això en comptes de donar-nos vida ens la treu.

“Marejant”. Jaume Cid: El dibuix está fet amb aquarel·les. Està repassat amb punta fina per recalcar les parets i donar-li mes importància. Tindria una mida de 40×35 cm. Aquesta obra busca representar el dia dia dins del confinament, amb les seves repeticions. Hi han quatre sales, que com podem veure tenen les parets diferents, algunes amb mes altura, unes altres mes amples, les altres primes… Mostren els sentiments que hem tingut aquests dies i que han sigut irregulars i poc clars.

“Distracció”. Duna Malet. Dina A4. Grafit, retolador, llapis sobre paper. Podem veure la representació de les activitats fetes durant aquesta etapa. Hi podem apreciar que apareixen elements com una televisió (hores passades mirant-la), un cotxe que surt d’ella (pel·lícules vistes), uns auriculars (sons escoltats), unes peses, (entrenaments), una mascareta, un llibre… L’obra no té cap significat profund, simplement es representa el que s’ha fet.

“ERTE”. Cristina Ortiz. DinA4. Un gran bloc de fotocòpies de la il.lustració. Perquè arribi a molta més gent en forma de protesta i activisme polític. La meva referent és l’artista Queralt Guinart (@kerrature), es nota la influència en el moment en el que utilitzo la meva obra per reivindicar i en els aspectes artístics del dibuix. Bé, dins del que he fet, em podeu situar a mi, una noia amb el cabell curt, mascareta, els ulls tapats i noticies al seu voltant. Vull reflectir la meva sensació durant tots aquests dies de confinament. Sento que totes les notícies no parlen del tot correctament d’una realitat tan dura per a centenars d’habitants arribant a ocultar-les. Realment se’ns informa amb la realitat o amb el que la gent vol que ens informem?

“Introspecció”. Júlia Amorós. DinA4. L’obra ideal seria pintura acrílica pintada sobre una tela 1×1,6 m. penjada a la paret de manera que part de la tela quedes al terra.Representació de la pressió que hem sentit per reflexionar, definir-nos i trobar-nos a nosaltres mateixes durant aquests dies de confinament. A la part superior esquerra hi ha la cara d’una persona cansada i frustrada, envoltada de ratlles vermelles que representen els pensaments, plantejaments i qüestions que s’ha anat fent aquests dies, sense trobar-hi una resposta, i per tant seguint igual de perduda. A l’extrem dret hi ha la pregunta “d’introspecció?”, ja que si es fa de manera obligada no dona els mateixos resultats que si es fa quan s’està preparat per fer-la.

“Sufocada”. Joan Sierra. 42×29,5 cms (dues versions). Tinta i aquarel·la. Representació de totes les emocions que deixem lliures al carrer reprimides dins una habitació com a efecte del confinament. La protagonista porta una mascareta, que indica el moment en el que ha estat empresonada i també li permet respirar sota l’aigua, protegint la seva vida. L’aigua que omple la sala atura el temps i deixa a la noia en un estat quasi de somni, flotant dins les seves emocions i enfocant la seva mirada a l’exterior de la finestra. El que aquesta il·lustració vol representar, és el moment en que ets superat i quasi ofegat pels sentiments que has reprimit i acabes en un estat inert que congela el temps. La pintura “La Jeune Martyre” de Paul Delaroche és la principal inspiració per aquesta obra i l’entenc com el resultat de la repressió, on acabes ofegat i al arribar a la superfície ja has entrat en un somni capaç d’apartar-te completament de la realitat.

“Mare natura”. Sara Yi Berenguel. Mida 1,2×2 metres aproximadament. Obra de referència (esbós) feta en llapis i paper, il·lustració digital final, impresa en paper de cartró ploma blanc. Dividir la il·lustració en 3 de manera horitzontal, cada part se situarà penjada amb un fil transparent des del sostre, un a cada costat de l’habitació, tota blanca. La il·lustració està protagonitzada per la interpretació que he fet de la “mare naturalesa” i de com ha reaccionat amb la quarantena. La mirada es dirigeix directament cap a l’espectador, d’una manera freda, cansada, tenebrosa… també podem observar que porta un collaret, símbol de submissió. El significat que li he atribuït a aquest objecte és el narcisisme de les persones, que creiem que som com una mena d’éssers superiors, quan no ho som. Està escrit un tòpic literari “oculus sicarii”, que significa ulls assassins. He escollit aquest tòpic a causa de totes les morts que han succeït en aquest temps, com una mena de venjança de la mare naturalesa per el nostre egoisme cap al món.

“….”. Emma Iglesias: 1,3×2 m. Una fotocopia engañada a la paret. Original realitzat a partir de diferents tècniques amb el grafit. Representa un estat d’angoixa constant, si no és per una cosa ho és per una altra, però alhora és el moment on s’intenta respirar i pensar en com arreglar el caos interior. Hi ha petits detalls de les moltes coses que succeeixen alhora. Tot és molt confús.

“Society is Trash”. Gaël Sanoguera. Animació. Obra feta amb llapis i aquarel·la sobre paper. Ens porta des d’un espai per llençar brossa  a un paisatge d’édificis: una visión crítica sobre la societat d’avui en dia.

Una de les parts més interessants del treball, com sempre, ha estat la del treball al bloc de dibuix.

Esperem continuar amb aquest esperit innovador durant el curs vinent.

Per conèixer més sobre la nostra relació amb la Fundació Miró podeu visitar aquest enllaç.

Categories
A Bao A Qu Batxillerat d'arts Featured Fonaments de les arts

Filmem des de casa: diaris, cels, núvols…

L’alumnat de 1r Batx Arts en el marc del projecte Cinema en curs que realitzem dins la matèria de Cultura Audiovisual continua filmant i aprenent amb i des del cinema amb propostes de #creacióacasa que ens ofereix el projecte.

Des d’inicis del confinament hem seguit treballant, ens hem vist setmanalment amb per video-trobades, alumnat, professorat i cineasta, i hem seguit gaudint de veure i fer cinema.

Al bloc Diari dels tallers del projecte Cinema en curs, hem publicat tres articles de les creacions d’aquests dies, autèntiques meravelles, no us els perdeu:

Filmem cels i núvols inspirant-nos en pintures, fotografies i fragments

Filmem des de casa

Diaris filmats

També hem continuation amb el guió de la nostra pel·lícula, tan en gran grup com en petit grup, molt il·lusionades per poder rodar quan puguem. Teniu més detalls del que hem fet haquets dies en aquest enllaç:

Seguim la creació del film

A continuació algunes captures dels plans filmats d’aquests dies:

 

 

Categories
Art i volum Batxillerat d'arts Fundació Miró

Intervencions artístiques

En el marc del projecte Gravitacions que hem estat treballant amb la Fundación Miró, l’alumnat de 1r Batx dins la matèria de Volum ha explorat l’obra de Beatriz Olabarrieta i  ha creat unes intervencions en relació als conceptes que planteja la seva obra. Aquest artista forma part del cicle Gira tot Gira, exposició de l’espai 13.

El 2n trimestre vam visitar l’exposició FACES de Beatriz Olabarrieta, amb l’acompanyament de Jordi Clavero i l’artista Serafín Álvarez. Una mostra que ens va impactar molt, ens va fer pensar i d’on van sorgir moltes preguntes.

Arrel de l’exposició i del cicle, vam proposar a l’alumnat endinsar-se en l’obra de Beatriz Olabarrieta i crear una instal·lació en diàleg amb el seu plantejament.

Us detallem el procés de creació:

-Visita a l’exposició

-Conversa a l’aula sobre l’obra, primeres impressions, paraules clau, preguntes, dubtes, relacions amb altres artistes…..

-Videotrucada amb l’artista per compartir processos i fer preguntes

-A partir d’aquí proposem a l’alumnat fer una intervenció en l’espai que tingui a veure amb l’obra de Beatriz Olabarrieta. Incorporem nous referents: Richard Serra, Pablo Palazuelo, Susana Solano.

-La proposta de creació la fem en petits grups de 5/6 alumnes.

-Fem un esborrany, un plànol acotat, una maqueta a escala real, un pressupost i un text explicatiu.

Donada la situació de confinament, les intervencions no s’han pogut dur a la pràctica a escala real però si que hem arribat a tenir les maquetas i tot el procés.

Us ho compartim:

Praileaitz

Proposta grup 5: Amàlia Cillero, Clàudia Feixas i Joana Torruella

La nostra instal·lació està composta per piràmides verticals de diferents mides col·locades al llarg d’un passatge del passadís, algunes pengen del sostre i altres sorgeixen del terra. Aquestes piràmides construeixen una sensació de túnel per tots els estudiants i professors que hi passaran condicionant, alhora, el recorregut a seguir. Dins d’aquest espai, els participants poden viatjar a altres mons més enllà del nostre institut. Les diferents parts de la instal·lació estan fetes amb una cartolina gruixuda de color marró. En aquestes figures vam decidir fer unes pinzellades de color vermellós irregulars per tal d’aportar color i passió a la nostra obra.

Olabarrieta ens ha inspirat en molts punts diferents de la nostra instal·lació. Per començar cal destacar el material que trobem en les dues obres; amb una textura semblant a la del cartró i un gruix similar. Tal i com fa Olabarrieta en les barres de ferro, nosaltres també pintem diferents parts de la nostra instal·lació amb un degradat de color vermellós. A més a més, ens vàrem inspirar en la manera que l’artista fa ús de l’espai que rodeja l’obra: les parets i sostre tenen una gran funció en la seva obra i també en la nostra.

 

Invisibilitats 

Proposta grup 2: Camino LLobera, Berta Rifaterra, Gina Pomarol, Lucia Ramón

La nostra instal·lació es basa en dos cortines transparents de la mateixa mida i una de diferent. Es troben col·locades al llarg d’un passadís en diferents posicions, és a dir, una a l’esquerra, una a la dreta i l’altre al centre  però amb una separació de dos metres, entre cada cortina, aproximadament. Cada una d’elles té talls verticals que la separen en tires.

Aquesta obra ha estat fruit de la inspiració sobre les obres de Olabarrieta anomenades Faces i “Let me not-pretend I know”. També ens ha influenciat Richard Serra amb la seva obra titulada “Every Which Way”. Això ens ha portat a elaborar una obra que interactua amb l’espectador, creant el seu propi camí a través de la instal·lació. No hi ha un recorregut establert, sinó que es l’espectador qui decideix com afrontar els obstacles de l’obra. D’aquesta manera creem un efecte de transparència mostrant el que et pots trobar a l’altra costat de la instal·lació.

Aquesta obra l’hem pensat per fer una intervenció en el passadís del 2n pis del nostre institut.

Trencadís

Proposta grup 3: Judith Barros, Ainhoa Palou, Paula Parrilla, Chennan Ni

La nostra instal·lació consta de dues formes col·locades a diferents seccions de la paret. Aquestes estructures són dues esquerdes d’un metre de llargada aproximadament, situades a l’altura dels ulls. La principal característica remarcable de l’obra són els materials amb els quals estarà feta. La forma de l’esquerda estarà feta amb massilla per exterior i a l’interior està pintada amb el color negre, per donar-li una profunditat més hipnòtica, després l’esquerda l’omplim amb fragments de CDs antics col·locats amb la part hologràfica. Aquests cd’s estan trencas, fent com un trencadís.

El referent principal ha estat Beatriz Olabarrieta amb les seves instal·lacions suggerents utilitzant tot l’espai tant sigui al terra com les parets. També hem tingut present la utilització de materials de rebuig com en la nostra obra, els CD’s. Un altre referent que ens ha inspirat per decidir la forma del trencadís i per la forma de col·locar els fragments de CDs és Pablo Palazuelo. En les seves obres trobem formes abstractes que ens van suggerint la forma d’una esquerda. Hi ha diverses obres de Susana Solano que ens van inspirar a fer el nostre prototip d’instal·lació. Les peces metàl·liques de formes sinuoses que estan distribuïdes per les parets i parts del terra crea un complex artístic molt potent.

En el nostre muntatge, basat íntegrament en l’exposició de Beatriz Olabarrieta, l’espectador té el paper protagonista i indispensable pel seu funcionament correcte. Ens volíem centrar en el sentit de la vista, produir un efecte òptic que l’estimulés i aguditzés mitjançant el significat de la llum i els reflexos. Aquest mateix és subjectiu i particular per cada individu, i creiem que convida a la retrospecció. Així doncs, opinem que canviant la dinàmica d’un espai comú, com és en aquest cas les escales de l’institut, aconseguim tenir un moment de reflexió personal necesària en la nostra recerca d’identitat. Aquest desig també va lligat al objectiu principal de les obres d’Olabarrieta de no voler obligar a l’espectador a una determinada acció, sinó deixar espai a la suggestió.

Refugi

Proposta grup 4: Erik Oñate, Jaume Cid, Gael Sanogueras, Laia Salvadó

La nostra creació consisteix en dos cortines al mig d’un passadís, simulant una petita sala dins d’una de més gran. Les cortines són de color negre, el mateix color de les parets, i dins no hi ha gens de llum, a part de la que traspassa les cortines i efectes no pressupostats, deixant la sala parcialment a les fosques.

Al principi, gràcies a Trozos colgados de Susana Solano, se’ns va ocórrer la idea de crear una sala dins d’una altra, creant una sensació de diferència, on l’espectador es sentís desplaçat d’on era. Fent recerca ens vam inspirar en les escultures de Jaume Plena on els rostres gairebé sempre són amb els ulls tancats o bé tapant-se amb les mans, com si no volguessin veure la realitat i fugissin dins d’ells, als seus pensaments. Llavors la nostra instal·lació representa aquesta interpretació de les escultures de Plensa on la foscor és el refugi dels nostres pensaments. Les cortines representen la fragilitat amb la que nosaltres som constantment fugint de nosaltres mateixos, ja que les cortines no són el material idoni per enfosquir en totalitat un espai.

A l’hora de pensar com instal·lar la nostra proposta al passadís vam recordar les instal·lacions d’Olabarrieta, on ella deixava integrats efectes que acostumem a treure com ara uns cables o al nostre cas, la imperfecció amb la que és instal·lada la cortina.

Per concloure, la nostra instal·lació es basa principalment en la autoreflexió, encara que va més enllà. Són conclusions a les que hem arribat observant treballs d’altres artistes i interpretant les seves obres com a nostres. Hem formulat, potser, noves interpretacions i les hem representat en una instal·lació on l’espectador és la principal eina per donar-li sentit.

Cares

Proposta grup 6: Sara Yi, Helena Catalán,, Duna Malet, Emma Jiménez.

La nostra instal·lació consta d’un laberint fet a partir de murs fets amb caixes de cartró (marró), les quals tenen uns rostres dibuixats de color groc, pintats amb spray grafit.

Cada mur està situat a un lloc concret del replà de la tercera planta de l’institut, així obliguem a les persones a passar per determinats llocs.

L’objectiu d’aquesta instal·lació és conduir a les persones cap a la direcció en que els indiquem anar, però tampoc agobiar-les, ja que els murs estan separats per una distància considerable.

La finalitat del material utilitzat, el cartró, està basada en l’obra de Beatriz Olabarrieta, ella utiliza tubs de cartró i altres materials senzills. La creadora en la seva obra Faces que vam veure a la Fundación Miró va utilitzar llums grogues i el mussol que tenia els ulls d’aquest color. En la nostra obra, ho hem volgut representar fent els rostres d’aquest color. La raó per la qual hem decidit dibuixar rostres ha estat perquè el títol de la seva obra era “Faces”, que en català vol dir cares, i nosaltres, enlloc de mostrar la cara d’un mussol, mostrem les de persones. A aquests rostres els hi hem atribuït una expressió diferent a cadascuna, ja que volem transmetre que hi ha persones que, el fet de decidir el camí per on han de passar, els hi fa viure algun d’aquests sentiments plasmats en les parets dels murs.

El títol de la instal·lació és Cares perquè creiem que els rostres son el mitjà per expressar les emocions que de vegades no podem dir.

Legalitats

Proposta grup 1: Emma Iglesias, Sira, Gemma Hernández, Cristina Ortiz

La legalitat de les armes a Amèrica és present des de fa molts anys, augmentant la violència i afavorint la visió armamentística de la societat. Nosaltres com a individus que estem en contra d’aquest fet, vam focalitzar la nostra intervenció com una crítica social cap a la facilitat de comprar armes de foc als Estats Units d’Amèrica. Concretament denunciem de manera artística els coneguts “school shootings” o traduït al català “tiroteos escolars”. Per fer-ho hem utilitzat l’objecte d’un taüt col·locat al centre d’una de les plantes de l’edifici de l’institut, simbolitzant totes les morts que han succeït degut a aquesta causa.

Es tracta d’una obra que requereix una mínima interacció de l’individu que la troba. Aquest a l’apropar-se al taüt es troba a l’exterior una bandera dels Estats Units, fent referència al context geogràfic. I un cop situat, al mirar a l’interior es troba una quantitat numerosa de bolígrafs i llapis, i en contrast armes de foc (falses). En aquest moment l’individu té la mateixa facilitat d’aconseguir material escolar que una arma, donant així la crítica a aquest fet malauradament tant present a Amèrica.

La nostra intervenció no pretén tenir un camí establert, la interacció amb l’obra és lliure. En la trucada que vam tenir la sort de realitzar amb l’artista, ella mateixa ens va explicar que la seva obra no tenia cap recorregut concret, i que volia que cadascú “crees” el seu propi camí.

A continuació una imatge de l’exposició de Beatrtiz Olabarrieta a la Fundació Miró i altres imatges de les maquetes exposades a l’institut,

Categories
Batxillerat d'arts Dibuix artístic Featured Fundació Miró Visual i plàstica

Taller de creació de collages

Hem dedicat algunes sessions de dibuix artístic al món del collage. Vam tenir un primer contacte amb aquest món a través de diversos treballs realitzats al segle XX.

El collage és ben bé la forma d’art principal del segle passat i de l’actualitat. Fins i tot a nivell musical.

És una forma de creació molt propera a la manera d’aproximar-se al món de les noves generacions i també serveix per introduir innovacions del món de l’avantguarda que d’altres maneres costa molt de fer arribar a alguns alumnes..Les obres estudiades eren força diverses i vam començar a tenir un nou concepte del dibuix des d’un punt de vista alternatiu als treballs realitzats fins ara.

Una de les aportacions principals d’aquest treball ha estat reflexionar al voltant de la importància de la composició i el contrast: es tracta d’una manera de crear imatges alternativa a l’aproximació linial que hem tingut fins ara. La veritat és que es va crear un ambient molt creatiu. Han aparegut maneres de treballar noves. Solucions que podrem aplicar en altres treballs. La metodologia de treball va primar el bloc de treball, sense preocupar-nos de generar una gran obra per exposar amb una mida concreta.

Aquestes imatges són un desplegament d’intuicions realment destacable. Ha estat també una manera de sortir de les limitacions que ens haviem imposat durant l’últim més i mig, en el que s’havia treballat únicament amb el món de la perspectiva cònica.

Com que en la nostra darrera visita a la Fundació Miró havíem visitat l’exposició sobre l’Art Sonor, hem aprofitat per generar una sèrie de collages horitzontals a partir de fragments sonors triats pels alumnes (en alguns casos han estat micropeces creades pels propis alumnes). Vam fer una aproximació a la relació entre art i música a partir de 4 referents dels últims 100 anys: Hans Richter, Walt Disney, Saul Bass i Michel Gondry. Us mostrarem aviat aquest document audiovisual.

Categories
A Bao A Qu Batxillerat d'arts Cultura audiovisual Uncategorized

Construir un retrat des de l’estima

Aquesta pràctica fotogràfica s’emmarca dins el projecte Cinema en curs i Fotografia en curs. L’hem realizat amb l’alumnat de 1r Batx d’Arts durant el segon trimestre. Un procés llarg i ric que ens ha permès aprofundir tant en la concepció d’un retrat com a pràctica fotogràfica com en la reflexió escrita de les tries i l’impuls que ens porta a realitzar una fotografia.

La pràctica l’hem desenvolupat en diferent fases:

-hem conegut, estudiat i analitzat fotògrafs referents que ens han inspirat per la manera com conceben els seus retrats, entre ells: Van der Keuken, Bernard Plossu, Henri Cartier-Bresson, Raymond Depardon, Richard Avedon, Irving Penn, Humberto Rivas, Pierre Gonnord, Diane Arbus, Edouard Boubat i Richard Billingham.

-hem llegit extractes de textos d’aquests fotògrafs per conèixer i saber com conceben els seus retrats

-hem realizat unes primeres fotografies fent especial atenció: a la llum, l’enquadrament, la mirada, el retratat en relació amb l’espai.

-hem realitzat una segona fase de fotografies i hem fet la tria de la fotografia final acompanyada d’un text. Un escrit sobre l’estudi dels referents, sobre la persona fotografiada, sobre el retrat final i sobre la concepció de realitzar un retrat. Anàlisi formal de la imatge i les intencions en relació amb les emocions.

El més bonic de la pràctica ha estat veure com fer un retrat ens ha apropat a la persona retratada des de l’estima. Molt emocionant llegir els vincles amb els pares, mares, avis, àvies, familiars, amics i amigues.

Us mostrem les increïbles i precioses fotografies finals i un extracte dels textos.

“Abuela” de Sira Ruiz

Referents: Pierre Gonnord i Humberto Rivas

Vaig investigar tres referents, tot i que en un inici el que més em va interessar va ser Saul Leiter, finalment el meu retrat recull l’essència de la fotografia de Pierre Gonnord i Humberto Rivas.

Pierre Gonnord és un fotògraf autodidacta resident a Madrid des de l’any 1988. Va néixer al 1963 a França, i amb tan sols 25 anys ja va començar el seu primer projecte fotogràfic. Va iniciar el seu recorregut amb unes seqüències de retrats de la joventut urbana de la societat occidental, anomenats Interiors. Les fotografies de Pierre Gonnord comparteixen, certs trets en comú. Són sempre de gran format i amb fons fosc, neutral. Ho va decidir així per eliminar qualsevol context. Volia centrar-se únicament en l’individu que fotografiava. Realitzava les obres sempre en un estudi improvisat a casa de la model o en el seu lloc de treball habitual amb un sol punt de llum. Em va captivar la intenció de les seves obres; Gonnord capta la realitat dels col·lectius silenciats, i aconsegueix explicar històries de patiment amb molta força moral i gran sensibilitat amb tan sols una imatge. Considera que la fotografia té el poder de partir d’una realitat i transportar-te a una altra. Vaig voler seguir aquest fil retratant a la meva àvia que és cega.

La meva àvia es diu Teresa Amaya Leoz. Viu a Olite, un poble de Navarra i té vuitanta set anys. La Tere es va quedar cega als 55 anys, després de dues operacions. A partir d’aquell moment la seva vida va fer un gir, però mai no es va quedar enrere, més aviat al contrari. Va desenvolupar noves habilitats. Ara és capaç de distingir centenars de veus diferents de gent del poble; amb només un hola reconeix la persona instantàniament, nom, sobrenom, cognoms i parentesc, fins i tot fa feines mil vegades millor que una que s’hi veu.

Per mi un retrat és una eina per explicar una història que amb paraules no es veu el crua que pot arribar a ser. Treure una persona del seu context i amb només la mirada veure tota una vida viscuda. Irving Penn em va fer obrir els ulls amb aquest fragment: “Les persones sensibles confrontades a la possibilitat de ser retratades per la càmera posen la cara que, pensen, els agradaria ensenyar al món. Molt sovint el que es troba darrere de la façana és excepcional i molt més meravellós que el que el subjecte coneix o s’atreveix a creure.”  És per això que en el moment de fer la foto, després d’ajustar la llum, l’enquadrament i els focus, vaig mantenir una conversa amb la meva àvia del moment en que es va quedar cega. Mentres m’ho explicava vaig notar que la seva mirada desprenia un aire diferent, més profund i cru, en aquell moment vaig capturar aquesta història.

“La tia Julia de Castellón” Eva Español

 

Referents: Raymond Depardon, Diane Arbus i Lee Friedlander

Des d’un principi vaig decidir fer un retrat en context. Les idees de Depardon em van semblar molt interessants, sobretot la de Marcel Privat. Mostra un ambient molt de poble on et situes molt bé aprop del personatge, la fotografia fa que el coneguis millor.

També em va sorprendre molt Diane Arbus, que fa unes fotografies molt impactants i Lee Friedlaner amb la foto d’una noia a la cuina.

La persona retratada es la meva tia-àvia Júlia que ara viu a Barcelona. Aabans vivia a Castelló, quan el seu marit va començar a patir Alzheimer va anar a viure a Girona amb la família d’ell, que no tenen fills. Quan ell va morir la seva cunyada i el seu nebot no van voler que es quedés allà i ara viu a casa de la meva àvia. Aquesta història és important perquè a la seva expressió s’aprecia aquesta sensació de no saber ben bé si està segura d’estar instal·lada definitivament. A més, des de fa un cert de temps va començar a perdre la vista per un problema d’una operació ocular. Ara mateix està pràcticament cega.

Li he volgut fer aquest retrat com a homenatge. Té una mirada molt interessant, també les mans. Trobo que és molt important el físic de la persona a la que retrates, sovint la història es fa present al seu rostre.

Entenc el meu retrat com una forma de viatge en el temps.

“La meva àvia Mercè” Joan Sierra

Referents: Johan Van der keuken, Richard Avedon, Rembrant

Ferma, tossuda, decidida i dura, una dona misteriosa amb una barrera quasi indestructible. Una persona que ha viscut tot tipus d’experiències, sobreviscut guerres i fam, amb una força i una rigidesa indestructible. El que no tothom sap es que darrere hi ha una mare preocupada, curiosa i carismàtica. Pots veure una llum que brilla en els seus ulls quan reviu les seves històries i obre l’àlbum de fotos.

Aquests són tres retrats de la meva àvia quan va veure una foto d’un cosí i va descobrir que tenía el mateix nas que el tiet, són fotografies improvitsades amb una tècnica similar a la de Van der Keuken. És un tríptic format per tres fotos on podem veure les diferents expressions i pensament. Les seves reaccions de familiaritat i d’interès, inspirat en la visió d’Avedon. L’àvia és una persona molt tossuda i forta però pots veure la seva il·lusió quan recorda el passat. Aquest retrat captura la seva il·lusió al veure una fotografía plena de records. El retrat va ser pres a tres metres de distància d’ella i sense que se n’adonès per així capturar la naturalitat de la conversa. La seva mirada es la part més important de retrat junt amb la pell interactuant amb la llum de la finestra de la seva dreta. Es troba al menjador de casa seva on la paret plana permet que el seu rostre sigui protagonista en les dues primeres fotos més tancades, a la tercera podem veure-la en context acompanyada de la televisió en una composició més oberta.

“El meu pare Xavi” Duna Malet

Referents: Irving Penn i Edouard Boubat

La persona que he decidit retratar és el meu pare. Es diu Xavier, però tothom li diu Xavi. És dissenyador gràfic. Volia fer un retrat d’estudi inspirant-me en Irving Penn. Vaig fer vàries proves. La fotografia final és un primer pla. Té un enquadrament on el rostre està situat lleugerament a l’esquerra de la imatge. És una fotografia en blanc i negre, crec que aquesta tria fa que no hi hagi cap mena de distracció en els colors. Té un fons negre. La persona no mira directament a càmara, mira fora de camp. La seva mirada és profunda i nostàlgica, et transporta als seus pensament. El personatge no mostra cap mena d’incomoditat, simplement es deixa fotografiar, té una actitud digna. Només hi apareix el retratat i un barret, l’únic element que ens pot arribar a cridar l’atenció. Del rostre, destaca la barba. La llum és artificial, la creen dos focos situats una mica allunyats del davant del rostre, que fan brillar els seus ulls. La llum és dura, directe, contrastada, li remarca les faccions i li dóna textura a la pell. La sensació de la fotografia, és d’il·lusió i ambició.

“El meu pare” Paula Parilla

Referents: Richard Avedon, Alfred Stieglitz, Irving Penn

La persona retratada és el meu pare. Està assegut al costat d’una porta de vidre per on entra llum natural. Amb una mirada tranquil·la, mira a càmara, el conjunt de la fotografia transmet calma i naturalitat, com la seva forma de ser. És un pla mig curt  en l’enquadrament, a més es veu una mà on el retratat recolza la cara i dóna una certa fluïdesa i dinamisme a la fotografia. És en blanc i negre, s’aprecia el contrast i els punts on la llum natural arriba a “colpejar” de forma més dura al rostre i altres on es difumina suaument. La càmera amb la què vaig fer fer la fotografia tenia un objectiu de 18mm-50mm. La persona ressalta sobre el fons, per que aquest és més fosc i fa amb contrast amb la figura.

“La meva àvia” Berta Roca

Referents: Irving Penn, Cartier-Bresson i Pierre Gonnord.

Irving Penn diu: “Les persones sensibles confrontades a la possibilitat de ser retratades per la càmera posen la cara que, pensen, els agradaria ensenyar al món”

Al dir-li a la meva àvia que li anava a fer unes fotos el primer que va fer va ser posar-se amb bona postura, treure’s les ulleres, somriure forçadament i mirar a càmera. Vaig dir-li que no era el que buscavem, que havia de ser tot plegat natural i quotidià, aleshores es va quedar sense saber què fer ni com estar. En un segon intent, vaig dir-li que era igual que ja faríem la foto un altre dia.  Es va posar a mirar la televisió i vaig voler provar un nou enquadrament. La llum entrava pel lateral esquerra, venia una mica en picat. Al notar la meva presència l’àvia es va girar i vaig disparar, sense saber que la foto que vaig fer seria la que més m’agradaria, la més real.

La iaia Miguela és la persona més humil i tendre que conec. Sempre m’explica entusiasmada les seves vivències de quan era nena. Es va criar en un petit poble de Guadalajara, Aragoncillo i als 12 anys va anar a viure amb la seva tieta ja que els seus pares no podien mantenir els 8 fills. També va començar a treballar al camp: segant, muntant a mula, sembrant, regant, etc. Ella explica que el que més li agradava fer era anar a l’escola i que només hi podia anar els dies de pluja, perquè no es podia treballar. La mestra sempre li deia que era molt bona i que tenia molta capacitat per estudiar. En la seva situació no es contemplava la idea de que el més important per la nena fos formar-se acadèmicament. Als 16 va voler allunyar-se del món rural i va venir a Barcelona on tenia dues germanes. Només arribar va començar a treballar servint en una casa i pocs anys després va conèixer al meu avi i s’hi va casar. Des d’aleshores s’ha dedicat a la família i a la casa.

La meva àvia sempre ha estat molt responsable, empàtica, educada, compromesa.

“Silvia Left” Ariadna Rodríguez

Referents: Pierre Gonnord, Diane Arbus, Richard Avedon, Vivian Meier.

La persona retratada és la meva mare, és filla de pares andalusos encara que ella es nascuda a Barcelona i ha passat aquí tota la seva vida. Durant la seva infantesa passava els estius al poble amb la seva àvia Mama Carmen encara que a dia d’avui s’ha convertit en una urbanita al 100%. Una de les raons per escollir-la per fer el meu treball de retrat va ser perquè em sembla una dona preciosa amb una gran fortalesa i és això el que em transmet la seva mirada. Encara que estigui perduda no perd gens de força.

Abans de sortir de casa per fer la sessió de fotografies li vaig dir que es vestís com ella volgués.

Formalment la retratada està situada al mig de la imatge en un pla mig-tancat. Em vaig situar a uns 2 metres d’ella. Li anava dient quin tipus d’actituds volia a la fotografia i ella es mostrava amb naturalitat mentre jo em movia al seu voltant per tenir varies preses. Les línies que composen aquesta imatge formen una creu.

La llum és natural, blanca i suau. Em va interessar com incidía en les seves faccions remarcant-les. Gràcies al blanc i negre, el contrast de la fotografia augmenta i li dona un aspecte oníric, misteriós i una sensació d’aïllament que personalment em semblen molt interessants. La imatge té poca profunditat de camp, donant un efecte flou al fons i encara que hi ha un fons ampli i bastant neutre, passa desapercebut però encaixa amb l’ambient urbà que tant li agrada a la meva mare.

“Maxi” Helena Catalán

Referents: August Sander, Lee Friedlander, Johan Van der Keuken

Com August Sander en “Homes del segle XX”, vaig voler representar el retratat, en aquest cas al meu oncle Maxi en el seu espai de feina, ell és doctor en biologia i treballa des de casa seva analitzant plàncton fitotòxic amb el seu inseparable microscopi.  El seu despatx és un espai petit i atapeït que fan que aquesta fotografia disposi de múltiples detalls que transmeten la personalitat científica del meu oncle.

La il·luminació prové de la única i petita finestra que hi ha a l’habitació, i crea una dualitat entre llum i foscor limitada per la diagonal de la fotografia que marca els elements relacionats amb el coneixement i la saviesa a la part clara i els elements quotidians a la part fosca. A mesura que la llum va entrant, ens permet descobrir els elements, eines i llibres de la feina del retratat.

El meu oncle com en Ramon i Cajal, és científic, vaig descobrir un retrat de Ramón i Cajal al seu laboratori i vaig veure que tenia moltes coses en comú amb el meu tiet i això em va ajudar a decidir la posició en la que volia que estigués, la seva postura de feina, agafant el microscopi.

Basant-me en un retrat de Lee Friedlander de la seva dona i un altre de Johan Van der Keuken vaig voler mostrar un contrast de llum i foscor en el rostre del retratat per voler mostrar la personalitat del meu oncle Maxi, sàvia i lògica, però al mateix temps esbojarrada i surrealista.

“La meva mare” Anna Amadó

Referents: Johan van der keuken, Richard Avedon i Pierre Gonnord

Aquesta fotografia és de la meva mare, una dona lluitadora, forta, valenta, intel·ligent, amorosa i apassionada pel que fa. Per a mi, una gran referent. Tot i trobar-se amb moltes dificultats al llarg de la vida, ha sigut capaç de ser una dona exitosa en tot allò que s’ha proposat. Tot i que no sempre estem d’acord amb moltes coses, la seva gran comprensió fa que puguis confiar en ella fàcilment. Realment, és una sort tenir una mare així.

Aquesta fotografia va ser una mica improvitsada, com diria Johan van der Keuken, amb la càmera a l’espatlla. Va ser el dia de Nadal, vam anar a passejar amb la meva àvia i la meva mare a la platja de Blanes. Vam fer una pausa i vaig dir-li a la meva mare que es quedés just on estava, vaig començar a fer-li fotos, hi havia una llum molt maca. Al principi se la veia incòmode, però de cop va començar a riure i en aquell moment vaig fer la fotografia que més l’identifica, amb un somriure.

“La meva àvia” Sara Yi Berenguel

 

Referents: Raymond Depardon i Irving Penn

La meva àvia va néixer a França el 1941. Filla de pares exiliats durant la guerra civil, va tornar creuant els Pirineus en la clandestinitat. Té dues germanes, una més gran i una més petita. Va tenir una infancia dura. És una dona progressista, que li agrada la literatura. La seva vida està plena d’històries.

La meva àvia fa anys que no treballa, tot i així, sempre la veuràs amunt i avall, no sap estar quieta.

Per fer aquest dos retrats he estat provant a la manera de diferents referents. De tots els que vam explorar a classe m’ha atret la manera de retratar de Depardon. Els seus plans oberts i en context. Vaig estar reflexionant, i és veritat que, sovint, la casa d’una persona, la seva manera d’asseure’s, com hi viu, el seu racó, diu molt de com és. Aquesta idea de Depardon m’ha semblat una característica molt potent. Així que vaig provar de fotografiar la meva àvia com ho feia Depardon.

“Guillem de Son Vell” Rita Caballero

 

Referents: Raymond Depardon, Lee Friedlander, Saul Leiter i Henri Cartier Bresson

Decidí fotografiar Guillem de Son Vell, un campesino mallorquín. Es un hombre amable, entrañable y humilde.Ha vivido toda su vida en una granja en el sur de Mallorca, junto a su familia. Allí hacen vino, con la viña que ellos cuidan, tienen aves y ovejas y un huerto del que él se ocupa. Es mayor pero sigue llevando una vida ocupada, manteniendo sus cultivos y animales, le apasiona la vida del campo.

Aceptó ser seguido por mi cámara toda una tarde, y lo acompañé en su rutina. Hablamos mientras me llevaba de un lado a otro de la granja. Me enseñó su viña, su huerto, sus limoneros y naranjos, sus ovejas, su tractor… Vi como le entusiasmaba y enorgullece  su labor. Parecía un niño pequeño, que te enseña sus juguetes y dibujos. A ratos lo iba parando, para poder retratarlo junto a sus hazañas.

En la primera fotografía vemos a Guillem junto a su tractor. Utilicé una cámara de usar y tirar bastante rudimentaria. Que a parte de darle un acabado peculiar que yo buscaba, ayudó a que Guillem estuviese más cómodo.

En el primer plano lo vemos a él y a parte del tractor en diagonal que fuga hacia el fondo de la fotografia. El gesto de su mano encima de la rueda le da valor al oficio y al fondo se intuye el paisaje algo desenfocado, aun así hay bastante profundidad de campo. El encuadre es un plano medio largo, hay mucho aire encima de su cabeza.

Los colores predominantes son cálidos: el rojo, el verde, el ocre y el azul. La luz es natural, cálida, ni directa ni intensa, és una luz de media tarde, casi la hora azul.

En la segunda fotografia, en el primer plano lo vemos a él, en segundo plano sus viñas, y en tercer plano, las colinas y el cielo. El fondo está algo flou, aun así hay bastante profundidad de campo. El encuadre es un plano medio, hay mucho aire encima de su cabeza.  Una línea horizontal, la del horizonte, divide el paisaje. Una línea vertical creada por la luz “divide” el señor Guillem. Los colores predominantes son el rojo, el verde y el azul. La luz es natural, cálida, lateral, directa, intensa y cegadora. Crea unas duras sombras en el rostro del campesino y sus arrugas. Su parte izquierda está casi sobreexpuesta mientras su parte derecha está en la sombra. La luz dirige la mirada hacia su cara, mira fuera de campo.

La fotografía fue tomada mientras hablaba, fue espontánea, y han quedado retratados sus ojos tiernos, llenos de vida y una pequeña sonrisa traviesa, que deja ver su lado joven. Da una sensación de confort y familiaridad. Tiene una postura firme y una actitud relajada, está cómodo en su ambiente. La luz también releva su mano, dura y desgastada por su oficio. Enseña las viñas que él cultiva, con orgullo.

“La meva Yaya” Gaël Sanoguera

 

Referents: Richard Avedon, Johan Van der Keuken i Raymond Depardon

He retratat a la meva àvia per part de mare, millor dit la meva Yaya, així és com li dic jo. Estimo molt als meus avis i em sento molt afortunat de tenir-los. Vaig decidir fer algunes fotografies de manera que ella estigués desprevinguda, volia capturar les situacions més naturals possibles per aportar escalfor i autenticitat. Després de varis intents vaig triar aquesta.

La primera foto és un primer pla de la meva Yaya la nit de reis. La llum no destaca el rostre és indirecta i ve del darrera. Al fons hi han ombres produïdes per una làmpara que surt a la fotografia i un quadre.

La segona és un pla general. Podem veure tot el seu cos i el que l’envolta; és mostra en context en el seu dia a dia. Ella està integrada al seu espai i dóna sensació de tendresa. Si hagués fet aquesta foto dirigint-la no hauria sortit igual de tendre i natural.

“Avi “ Emma Iglesias

Referents: Pierre Gonnord

El meu avi és un home orgullós, segur d’ell mateix i molt intel·ligent, que mostra una cuirassa freda amb la què es guanya el respecte dels qui l’envolten. No obstant, darrera d’aquesta façana hi trobem un home molt generós i inclús preocupat, disposat a ajudar i a fer el que sigui possible pels altres. Amb aquest retrat en primer pla, on es troba de perfil i amb aquest mig somriure, acompanyat d’aquesta mirada perduda en el fora de camp d’on prové la llum, puc arribar a sentir que he captat part de la seva essència. La fotografia va ser concebuda al seu despatx, on hi passa moltes hores. Ell estava assegut fent tranquil·lament un solitari a l’ordinador, quan vaig arribar vaig començar a disparar fotografies, començant per regular el diafragma i l’enquadrament. Al principi volia aconseguir retrats molt espontanis i gens dirigits però vaig acabar indicant-li com s’havia de col·locar. Tot i no ser un dels referents que vaig investigar i que tampoc vaig tenir en compte alhora de fer el retrat, el contrast del fons fosc amb el rostre il·luminat recorda l’estil fotogràfic de Pierre Gonnord.

“Dona rentant plats” Gina Pomarol

 

Referents: Richard Billingham, Raymond Depardon, Diane Arbus

La protagonista d’aquesta obra és la Roser Busquets, mare d’un amic meu amb qui compartim una masia en un poble anomenat Matajudaica.

Eren les 10 del matí d’un diumenge assoleiat, vaig baixar a la cuina per preparar-me l’esmorzar. Ja amb càmera en mà, per realitzar prèvies proves fotogràfiques vaig quedar-me plantada al davant de la llum que entrava per la finestra situada a la part superior esquerra de l’habitació.  La mateixa creava un cortina preciosa, com si es tractés d’una cascada d’aigua cristal·lina, deixant veure les textures de la cova rere seu. No ho vaig dubtar: ISO a 800 diafragma tancat i una velocitat d’ obturació d’1/100, amb el meu 200 mm i una posició de sentadilla, vaig aconseguir captar aquesta energia que transmeten aquestes dues fotogarfies, la calidesa dels colors, els contrastos, fan reproduir a l’espectador un “dia d’estiu a la casa del poble”.

“Abuela” Lucía Hegnauer

   

Referents: Raymond Depardon

Volia capturar a la meva àvia de manera natural, per això vaig decidir fer-li les fotos a casa seva. Vaig pensar que hi estaria més cómoda. En el cas de la primera imatge, veiem la meva àvia a la cuina, volia fer una foto en un entorn que estigués ocupada i no es preocupés per la càmera. La foto va sorgir mentre parlava amb mi i amb la meva mare.

La segona foto, apareix la meva àvia asseguda a una butaca. La vaig fer a la sala d’estar, al costat d’una finestra. També vam anar parlant, jo li anava donant petites indicacions tot i que no en van caldre gaires. Em va sorprendre la naturalitat amb la que s’ho va prendre, com si no tingués una càmera al davant.

A la primera imatge veiem un pla mig i la meva àvia situada a la dreta de la imatge. Té una llum suau, càlida i acollidora que ve del darrere, es troba a contrallum. Al vidre de la finestra, que és translúcid, veiem l’ombra de la persiana i d’algunes plantes que hi ha a l’extrerior.

Els dos retrats tenen llum natural, vaig fer les fotografies al voltant de les dotze del migdia.

A la segona foto tenim un pla més tancat, es centra més en el rostre que està situat gairebé el centre i una mica inclinat cap a la dreta. Està asseguda a una butaca, el fons és neutre. La meva àvia somriu una mica, mira a càmera directament de manera còmode. La seva mirada em transmet calma, amabilitat i saviesa.

“Bet, la meva germana bessona” Laia Capella

Referents: Van der Keuke, Bernard Plossu, Van der Keuken

La persona que he decidit retratar és la meva germana bessona. Es diu Bet i té 16 anys. Està cursant el batxillerat audiovisual i li encantaria dedicar-se al disseny gràfic. Des del primer moment vaig decidir fer una fotografia amb una llum dura però subtil, on la persona retratada és com si sortís de la foscor. El resultat final és un retrat en primer pla amb un enquadrament on el rostre està situat una mica a l’esquerra. La llum natural il·lumina el rostre, ressaltant sobretot els ulls i la part inferior de la cara. És una fotografia senzilla en blanc i negre. La llum és lateral i prové d’una finestra fora de pla. No hi ha cap altre font de llum, el fons és negre i tota la fotografia fosca, això ajuda a donar protagonisme al rostre. La llum dura provoca un fort contrast entre la part il·luminada i la part amb ombra. La mirada, fora de camp, ens transmet una certa nostàlgia però sobretot tranquil·litat.

“La iaia Rosa” Júlia Amorós

 

Referents: Johan van der keuken, Bernard Plossu i Pierre Gonnord

La meva iaia Rosa viu a Barcelona, tot i això el seu racó del món és Sanaüja, el poble on es va criar i on hi va sovint. La podria descriure com una dona enèrgica, tossuda, sabia i de costums, però a mi m’agrada més dir que és una persona que li encanta explicar históries del seu passat i que quan ho fa, tot i recordar temps difícils, les explica amb la mateixa il·lusió amb la que ho faria un infant, és una persona que cada vegada que parles amb ella et sorprèn. Sempre ha cuidat a les seves netes d’una manera singular, no només ens ha estimat, sinó que també ens ha ensenyat a saber fer les coses per nosaltres mateixes, i sempre li agrairé.

Estava asseguda en una cadira del menjador davant les finestres. Sabia que li estava fent fotos, primer es va mostrar incòmode davant de la càmara. Vaig començar a parlar amb ella i quan la vaig notar més còmoda li vaig demanar que seguis fent els seus mots encreuats. Va ser en aquell moment quan la vaig notar més natural i li vaig poder fer les fotos. Aquesta foto és just el moment en que ella va aixecar el cap per mirar per la finestra i poder pensar la resposta que li quedava per acabar els mots encreuats.

Formalment aquest és un primer pla amb molt poc fons darrere la retratada. Està enfocada i el fons es troba en flou. Tot i no tenir molt d’aire pels costats, no és una fotografia carregada. La llum natural és suau, crea un seguit d’ombres en el rostre que ressalten algunes faccions del seu rostre. La llum es reflexa als seus ulls brilants del rostre. No hi ha una paleta de colors concreta, més aviat és càlida. Ella té el cap mig girat mirant cap a l’esquerra (cap a l’entrada de llum) que acompanya amb una mirada pensativa i una posició relaxada. Es poden apreciar les arrugues, taques i pigues de la cara, però el que més destaca són els cabells vermells i la seva mirada, el conjunt em transmet seguretat i tendresa.

“El meu tiet Jorge” Judith Barros

Referents: Irving Penn, Van der Keuken, Richard Avedon, Raymond Depardon.

La persona que he retratat és el meu tiet Jorge. És el tercer de cinc germans. Fill de mare andalusa i pare gallec, va créixer a Barcelona. De petit va ser un nen molt afectuós que va anar creixent fins a un jove rebel, compromès amb les injustícies socials i polítiques.

Sempre li ha encantat la fotografia i el cinema. Tot i que no té estudis, ha aconseguit el seu somni de treballar en el món audiovisual i és tècnic d’il·luminació. Té un caràcter inconformista amb un gran sentit de l’humor.

És un primer pla amb enquadrament tancat i amb el fons flou. Ell es troba a la dreta de la imatge amb la mirada sobre el llibre. Està relaxat i la llum li insereix en tres quarts de la cara mostrant-nos totes les seves línies d’expressió. Els colors de la imatge són poc saturats tirant cap a una escala de grisos ataronjats amb la presència del color del llibre en primer terme. Es mostra natural i dolç, transmet tranquil·litat i repós. L’enquadrament és més aviat tancat amb poca distància entre la cámara i ell. La seva posició i la composició fa que ens fixem directament en ell i de fons un context en flou amb poca profunditat de camp.

“La meva mare” Jaume Cid

Referents: Richard Avedon, Raymond Depardon i Johan Van Der Keuken

En aquesta fotografia podem veure a la meva mare. Està situada al menjador, al costat de la finestra de casa nostre. Aquesta imatge la vaig fer l’1 de gener de 2020, a les 12;30 aproximadament. La fotografia em recorda als retrats d’Avedon i Van der Keuken, que fotografiaven els seus personatges amb enquadraments semblants i la llum era una fiont compositiva important.

La fotografia té un enquadrament tancat, un pla mig llarg. La llum és natural, la seva mirada transmet proximitat i tendresa.

“La meva mare” Emma Jimenez

  

Referents: Pierre Gonnord, Bernard Plossu, Richard Avedon

La persona que he decidit retratar és la meva mare. M´ha semblat interessant retratarla perquè barreja molts aspectes físics, la tonalitat del cabell, expressions de la cara, el gest.

Al principi, no tenia clar què fer. Després de diferents proves, vaig decidir fer un dia sencer en tres imatges, a la primera mirant a càmara, la segona, que es veiés el gir, que simbolitza el canvi “el pas del temps”, i l’altre mirant cap el costat, amb la mirada cap a fora. L’enquadrament d’aquest tríptic és tancat, és un pla mig tirant cap a primer pla. La retratada, té una mirada fixa a càmara i això fa que sigui una imatge potent. A la segona imatge, la mirada no és precisa, és més aviat fora de camp, i a la tercera és una mirada fora de camp.

Els colors de la imatge, tot i que hi hagi vermell que és un color càlid, predominen els colors freds.

“Mi abuelo” Camino Llobera

Referents: Johan Van der keuken i Moholy-Nagy

El de la fotografía es mi abuelo, tiene 76 años. Se llama José pero siempre hemos preferido llamarle Pepito, vive en Zaragoza con mi abuela Mercedes. Esta fotografía la tomé en Navidades. Mi familia se reúne y mis abuelos bajan a Barcelona para celebrarla. Mi casa llena de luces y la ventana del salón alumbraban vagamente a mi abuelo, que estaba en el sofá leyendo su periòdico “El Heraldo”, tan tranquilo como siempre, en esa escena pensé que se expresaba perfectamente quien era mi abuelo, su manera de hacer las cosas, su esencia… Así que decidí capturarla, cogí la cámara y empecé a fotografiarlo. Las fotos que le hice me transmitían mucha paz, como si conectara con el momento, como si fuese yo misma la que estaba leyendo plácidamente el periódico. Lle hice varias fotos, desde diferentes ángulos, con más o menos luz, con o sin zoom, y finalmente le dije que mirase a cámara.

La foto que he elegido me parece muy potente, con los ojos clavados en el espectador, sentí que de alguna manera reflejaban la calidez y el afecto que yo siento por mi abuelo.

Es un retrato en primer plano, él estaba de perfil con los ojos clavados en la cámara, como si mirase con afecto a quien observa la fotografía. Esa mirada te lleva inevitablemente a fijarte en sus ojos, en su cara y en las arrugas de su ropa. El fondo está desenfocado, en flou, no quería darle importancia así que le quité profundidad de campo. Por la ventana de la derecha entra una potente y directa, luz natural que crea contraste, la parte más luminosos muestra la dureza de las arrugas y el contorno de la cara.

“El meu pare” Chenan Ni

Referents: Moholy-Nagi, Irving Penn i Van der keuken

La fotografia és del meu pare, es diu Lei, que en xinès vol dir de “llamp”. Té 37 anys i és el vuitè any que viu en aquest país. L’he volgut fotografiar perquè m’interessaven molt les arrugues del seu rostre, la textura de la seva pell, les imperfeccions de les cicatrius i la brillantor dels seus ulls. És un primer pla, la posició del cos és tres quarts, la llum és suau i boirosa, incideix en les seves arruges, pigues i cicatrius. El negre del cabell i la samarreta constrasten amb el fons i el rostre. La fotografia final està feta a dos metres de distància del retratat.

La seva mirada fora de camp és intensa i profunda, molt lluminosa. Ressalta la brillantor dels seus ulls. Em transmet tendresa.

“Mon amie Berthe” Erik Oñate

Referents: Bernard Plossu, Alfred Stieglitz, Johan Van der keuken

La persona retratada es diu Berthe. És filla de mare andalusa i pare camerunés. Va néixer a Barcelona i té 16 anys. Fa batxillerat humanístic. Els seus hobbies són ballar, llegir i dibuixar. És un persona bastant riallera i divertida. No es sol prendre les coses amb massa serietat i això fa que tot el que l’envolta sembli gairebé sempre còmic. Encara així amb el que vertaderament l’importa és molt protectora.

Volia retratar a una persona que fos propera a mi, el repte de fer un retrat ha esta difícil. Aquest seria el meu primer retrat amb aquestes condicions. He tingut calr després d’explorar i llegir sobre els referents que la fotografia de retrat ha de parlar per si sola,  res d’espais de fons amb o sense profunditat de camp; crec que distreu a l’espectador del que és verdaderament important.

La meva fotografia és un primer pla, es veuen una mica les espatlles. No hi ha fons. Tampoc hi ha gaire profunditat de camp, el rostre és en flou i l’únic que s’enfoca és el seu cabell. La mirada és directa però suau i acollidora, no volia que fos massa agresiva per això vaig decidir deixar-la en flou. La llum és natural, cap a les dues de la tarda, a més és dura a zones com el seu nas o la barbeta. El cabell que li cau per l’ull esquerre crea ombres molt marcades a la seva galta. Els colors de la imatge són saturats i brillants.

“Una amiga” Cristina Ortiz

Referents: Raymond Depardon y Richard Avedon

La persona retratada és una amiga molt propera a mi. Vaig tenir alguns dubtes a l’hora d’escollir aquesta fotografia perquè a primer cop d’ull pot semblar una persona amb no tantes històries com podria reflexar algú de la tercera edat. Crec que finalment la ftografia que he triat permet mirar endins i llegir a la meva amiga a través de la seva particular mirada. La imatge em transmet naturalitat i sinceritat. Crec que la mirada del rostre de la meva amiga, és molt sincera, suau i delicada i això era un dels punts que volia treballar més, que no fos una foto gaire artificial.

És un enquadrament tancat, un primer pla amb un dfons flou que ens fa estar atents a la persona. No hi ha profunditat de camp. La llum és artificial, crec que això ajuda a que la foto doni una sensació d’intimitat més potent.

“La meva mare” Lady Palma

Referents: Richard Billingham, Raymond Depardon, Bernard Plossu.

La retratada és la meva mare, es diu Isabel Palma. Una dona amb caràcter i un gran cor. Nascuda a l’Equador, els seus últims 17 anys ha viscut a Espanya. És una dona lluitadora, divertida, protectora, tendra i generosa. Té un gran i fort cor i sempre posa a la seva família abans que a si mateixa. Una persona que estimo i admiro molt.

Vaig fer la fotografia amb un angle picat, la càmera estava inclinada cap avall en direcció a la protagonista. Aquesta angulació converteix el subjecte més petit. M’interessava  una composició en context com feia Billingham o Depardon. També volia mostrar una paleta de colors càlida i el reflex del mirall.

“La meva àvia Roser” Ainoha Palou

Referents: Raymond Depardon

Vaig fer una sessió conjunta, a la meva àvia i a la meva tieta àvia. Entre rialles, bromes i comentaris com “oh, m’has tret molt lletga”, o “espera nena, que no estic ben pentinada”, vaig poder captar aquest moment de genuïna diversió. Èrem en dos balcons diferents, amb una separación de dos metres entre ells, i en aquel moment feia bastant fred. Vaig ser capaç de plasmar aquest moment tan espontani i natural, que sota el meu punt de vista, transmet un sentiment especial i molt proper a més de crear un vincle directe amb l’espectador.

Inicialment, la meva idea era fer, no un primeríssim pla, però sí una fotografia amb l’enquadrament bastant tancat, reflexant sobretot el pas del temps al rostre, però també la il·lusió i la llum. Volia aconseguir una mirada directa, plena de sentiment. La meva foto definitiva ha resultat ser una mirada a cámara, però amb un enfocament més suau i alegre del que preveia.

“La Merçè, la meva tieta” Lucia Ramón

Referents: Johan Van der Keuken, Richard Avedon, Pierre Gonnord

La protagonista del meu retrat és la meva tieta en un dels seus llocs preferits, la casa dels avis. És per això que somriu, encara que de manera tímida. La seva mirada blava transmet tendresa i confiança i el raig de sol que travessa la cara fa destacar el rostre que, a la vegada amb el cabell arrinxolat fa una composició acolorida i dinàmica. Em van interessar molt els retrats d’Edouard Boubat i la seva manera de jugar amb la llum sobre el rostre. També, Moholy Nagy ha estat molt inspirador en el meu retrat principalment en l’enquadrament tant tancat i la poca profunditat de camp.

La llum natural i càlida fa ressaltar l’ull dret i això fa que brilli més que l’altre. La resta del rostre no està il·luminat directament per això les seves faccions i arrugues no estan molt marcades. He decidit deixar la fotografia en el seu color real perquè el verd del fons i el vermell del seu cabell, al ser complementaris, em van semblar molt interessants.

El conjunt em transmet molta confiança i calidesa.

“Mariano Rifaterra Omedas. El meu avi”. Berta Rifaterra

Referents: Richard Avedon, Bernard Plossu, Pierre Gonnord

Per mi és un referent, una persona en qui confiar i plena d’històries emocionants per explicar. És senzill amb un caràcter molt fort i temperamental. Cuida molt de tots nosaltres i això fa que sigui especial.

Aquesta fotografia està feta en analògic. Posar-se davant d’una persona i decidir gastar un rodet en ella, fa conèixer-la millor. Per això vaig escollir el meu avi. És una persona que té molt a dir i volia que m’ho mostrés. Ara després d’això, el conec millor.

Crec que al fer un retrat entres dins la ment de la persona retratada només, és en aquest instant on t’adones de tot el que aquesta transmet. Els seus ulls, la seva mirada, els seus gestos, el seu somriure, les seves arrugues. El meu avi narra històries només amb la seva gestualitat, narra una vida passada dura i insòlita, una vida fràgil. Buscava retratar a la persona en el seu estat més pur, fent una de les coses que més acostuma a fer en un dels llocs on sempre acostuma a estar, perque així realment es veu com és.

A nivell formal la fotografia triada té un enquadrament de pla mig amb poca profunditat de camp. Els colors que hi predominen son tons blavosos, per tant segueix una gama de colors freds. Hi ha suficient espai a ambdues bandes de la persona retratada, un cert “aire” que fa la imatge sigui més equilibrada. El retratat té una mirada directa i dura a càmera. Això resulta una mica intimidant tot i que aquesta mirada no és frontal si no que és lateral. La llum és natural i entra per la finestra que està fora de pla i just darrere meu (que faig la foto). Tot i això, no faig ombres, estic col·locada en un lateral per no tapar la llum que entra per la finestra. La llum natural és suau, era un dia ennuvolat.

“L’avi Enric” Mireia Roma

Referents: August Sander, Richard Avedon i Raymond Depardon.

El meu avi, és una persona molt culta i autodidacta, interessada per l’art i la música, de família humil i amb un amor incondicional cap als llibres. Va viure en plena dictadura franquista i la postguerra, totes aquestes experiències han fet d’ell una gran persona, durant el temps la seva serietat ha anat desapareixent.

És una persona amb molta presència però a la vegada transmet molta tendresa i protecció.

Vaig fer la fotografia a uns 2 metres de distància asseguda de genolls a terra, buscava un enquadrament que estigués a la seva alçada. Ell està assegut a la seva butaca, just davant de les seves grans estanteries de llibres de tota mena. La fotografia té un enquadrament bastant tancat, i amb una mica de” flou” al fons. L’avi s’agafa les mans com sol fer quan està assegut o parlant amb algú, aquest gest fa que sigui una postura natural i no pas forçada.

Inicialment volia fer una fotografia en blanc i negre, amb un fons pla, fent el retrat més tancat, però finalment crec que el fons de la imatge i el color parlen. Posen en context al retratat, com feia Depardon.

La llum és lateral, procedent d’un balcó que no aconseguim veure en la imatge, és natural.  Divideix el rostre en parts il·luminades i d’altres on la llum no acaba d’arribar. Destaquen les seves arrugues i el contorn del rostre. La llum fa brillar els seus ulls, que al riure sembla que s’amaguen deixant pas al seu gran somriure.

“Pertanys al cel” Laia Salvadó

Referents: Diane Arbus i Irving Penn

Retrat de la meva padrina el dia de Sant Esteve. La llum del matí entrava per la finestra del menjador i incidia en el seu rostre descobrint cada una de les seves faccions. Aquesta llum és dura i contrastada i aconsegueix una distinció més clara entre els volums del rostre, especialment els de les galtes. Les arrugues són fines però notables resseguint el contorn del rostre. La seva mirada fora de càmera remarca la tendresa i calidesa que la caracteritza. La fotografia és un primer pla, l’enquadrament és tancat.

La fotografia va ser presa a 2 metres i mig de distància de la retratada, fent ús d’una focal llarga. La retratada es troba lleugerament inclinada mirant fora de camp amb tendresa. Això influeix a la seva actitud relaxada i tranquil·la. Quasi bé podríem distingir una familiaritat davant la càmera, com si la retratada estigués acostumada a ser retratada.

“Purky” Gemma Hernández

Referents: Irving Penn i Depardon

Aquesta fotografia és d’un amic meu, l’Oriol. Està situat a Torre baró, a una part bastant amagada de la muntanya però molt maca on hi ha unes vistes espectaculars de tota Barcelona. He triat aquesta fotografia per l’expressió que té l’individu, una expressió misteriosa i penetrant.

És una persona molt important a la meva vida i un gran exemple a seguir, un noi sincer, humil i molt alegre, estima molts als seus i davant de tot, sempre està la seva família i amics.

Vaig decidir fer aquest retrat en primer pla per poder apreciar bé les faccions de la cara de l’individu. Vaig posar la fotografia en blanc i negre per donar-li més pes. Era un dia poc assolellat per això no es poden apreciar gairebé les ombres de la cara. La persona retratada està mirant directament a la cámara, té la mirada fixa i frontal.

“El meu germà” Marina Esbrí

Referents: Richard Billingham

Aquesta és l’habitació dels meus pares. El meu germà i jo vam recòrrer els passadissos i les estàncies de la casa fent fotografies en silenci. Haviem acordat que m’ajudaria a fer el treball d’audiovisuals. En un moment de la passejada una llum s’escola per un porticó trencat a la dreta de la finestra i li fa un dibuix a  la pell, barrots lluminosos. Com si ell es trobes dins d’una garjola. La seva figura s’encorba dins del mirall de darrere i tota aquesta composició s’em presenta en primer pla, frontal els vermells pastels de la seva roba que es camuflen amb els mobles. Es en aquest moment on el meu germà, inclina el cap i em mira de front, és la primera vegada que li veig els ulls plorosos. Decideixo retratar-lo.

“Carina” de Lucía Folch

Referents: Richard Avedon, Depardon, Van Der Keuken.

La persona retratada en aquest primer pla és la meva mare, una dona atenta, carismàtica i amb caràcter fort. Té bon cor i és molt atenta, i a l’hora té temperament.

La fotografia està feta al distribuidor de casa, amb un fons negre que gairebé només permet distingir el seu rostre. La llum natural provinent de darrere de la càmera és molt directa, penetrant, com si es tractés d’un focus, i incideix sobre el rostre remarcant els porus, les depressions, arrugues… Vaig fer la fotografia amb un teleobjectiu situat a uns dos metres de la meva mare, el qual estava a sobre d’un trípode col·locat a l’alçada dels seus ulls.

En aquesta fotografia hi podem observar una mirada nostàlgica, cansada, perduda… La mirada fora de pla transmet una sensació de commoció. El fet que el cabell i la samarreta no s’hi distingeixin, és un fet que dóna molt protagonisme a la mirada, i accentua aquesta sensació de pèrdua, de no saber què passa.

La línia de perfil del rostre és un element important en aquesta fotografia, és molt seca i tallant donat el contrast entre la foscor del fons i la llum que incideix sobre el seu rostre.

A continuació podeu veure els fotògrafs treballats i alguns exemples d’estudi dels referents a les llibretes de cinema:

 

 

 

Categories
Batxillerat d'arts Dibuix artístic Featured Fundació Miró

Projecte Gravitacions: presentem les obres del primer cicle expositiu

Angunies adolescents, visions crítiques de la realitat, valoracions madures sobre el fet estètic, caos punk… tot això i més trobareu en aquestes obres artístiques que ara presentem:  el primer bloc del  projecte de batxillerat Gravitacions (Fundació Miró).

L’artista Serafín Álvarez i Jordi Clavero, responsable del departament pedagògic de la Fundació,  van assistir al nostre centre per comentar aquestes primeres creacions. Abans de Nadal vam compartir alguns fragments, idees i esbossos d’aquestes obres.

En qualsevol cas, durant l’exposició pública dels treballs han aparegut comentaris i crítiques que ens han fet reflexionar sobre com acabar de polir algunes de les peces.

  • Integrants. Lucía Ramón, Berta Rifaterra i Rita Caballero.

Projecte # 1:  “4dv1c3”. Modalitat/tècnica: Vídeo.

  • Integrants: Júlia Masferrer, Paula Parrilla, Chennan Ni.

Projecte # 1:  Sense títol. Modalitat/tècnica: Projecte fotogràfic.

  • Integrants: Gemma Hernandez, Sira Ruiz, Mireia Roma.

Projecte # 1: “SUPERFICIALITAT”. Projecte fotogràfic.

  • Integrants:  Joan Sierra, Ainhoa Palou i Judit Barros.

Projecte # 1: “EFECTE INVERTIT”. Modalitat/tècnica: Acrílics sobre tela.

  • Integrants: Ariadna Rodríguez, Laia Capellà, Anna Amadó, Emma Iglesias i Lucía Hegnauer.

Projecte # 1: “CANVIS”. Modalitat/tècnica: Vídeo.


  • Integrants: Marina Esbri, Camino Llobera i Gina Pomarol.

Projecte # 1:”Twirl”. Modalitat/tècnica. Vídeo.

  • Integrants: Emma Jiménez, Sara Yi i Lucia Folch.

Projecte # 1: “CICLES”. Modalitat/tècnica: Audiovisual.

  • Integrants: Cristina Ortiz, Júlia Amorós i Berta Roca.

Projecte # 1: “LEBUCLE”. Modalitat/tècnica: Vídeo.

  • Integrants. Eva Español i Erik Oñate.

Projecte # 1: “Let’s Dance”. Modalitat/tècnica: Vídeo.

  • Integrants. Duna Malet, Lady Palma i Helena Catalán.

Projecte # 1: “CANVIS”. Modalitat/tècnica. Fotografia i Vídeo.

  • Integrants. Jaume Cid i Gaël Sanoguera.
Projecte # 1: … Modalitat/tècnica: Impressió digital.
L’intercanvi de crítiques i valoracions va ser molt ric.
El projecte no s’atura i ara continua a la matèria de Volum. Aviat us donarem més informació.
Categories
Activitats i projectes ESO Featured Projectes de 4t d'ESO Visual i plàstica

Sortida a la Fundació Tàpies amb els alumnes del projecte de 4t d’ESO

El dijous 9 de gener vam visitar la Fundació Tàpies amb tots els alumnes de l’optativa d’Educació Visual i Plàstica. Una bona manera d’iniciar aquest projecte que durarà uns mesos i en el qual treballarem amb artistes de diferents disciplines: Antoni Clapés, Ángels Margarit i Isabel Banal. En diàleg amb Tàpies és un projecte que iniciem aquest curs junt amb altres dos centres, amb l’acompanyament de l’Associació A Bao A Qu i l’equip educatiu del museu.
“Una paraula diu el que diu i a més, una altra cosa.” Antoni Tàpies.