L’alumnat de 1r Batx Arts, dins la matèria de Volum, ha explorat el concepte de mòdul i repetició en relació amb la idea d’instal·lació artística. Aquest treball ha estat proposat per Mar Estrama (alumna en pràctiques del master d’educació) en diàleg amb la professora de la matèria i seguint el currículum previst del curs.
El procés de creació ha consistit en:
- Una fase inicial on s’han explorat referents d’artistes contemporanis que treballen el concepte de mòdul i repetició, i que relacionen aquest recurs per fer una crítica del món que ens envolta o parlar de problemes socials propers. Els referents han estat: Félix González-Torres, Mona Hatoum, Carlos Aires, Allan McCollum, Jac Leirner, Antoni Miralda, Rachel Whitere, Ai Weiwei, Sol Lewitt i Donald Judd. Robert Morris i Charlotte Posenenske. (Al final de l’article podeu consultar un resum de les propostes d’aquests artistes)
Conceptes clau dels referents:
- La segona part del treball ha consistit en fer grups de 5 alumnes. Cada grup ha hagut d’idear i crear una proposta d’instal·lació artística a l’institut amb les següents premises: ha de respondre al concepte de mòdul, repetició, acumulació; ha d’incloure un diàleg amb els referents; ha de partir d’objectes propers i quotidians, ha de respondre a una preocupació de l’alumnat, un neguit, crítica social, introspecció… Per iniciar aquest treball es facilita a l’alumnat un document com a pauta i com ha registre de procés.
- En la tercera part, es desenvolupa la fase d’ideació, es fan propostes varies. Es pensen els materials. Es dedica una hora a posada en comú delS 5 grups d’alumnes sobre el què volen fer i es fa devolució sobre problemes amb els objectes, millores, com conseguir un nombre elevat d’objectes sense comprar-los…. Entre tots s’enriqueixen les propostes i comença la fase de producció de l’obra.
- Fase de lliurament: es realiza la instal·lació, es redacta la cartel·la i es fa la rúbrica d’autoavaluació. Durant el procés l’alumnat ha realitzat fotos de making of.
- Fase d’exposició oral. L’alumnat exposa la seva creació davant de les intal·lacions i convidem a la Mar Estrama.
A continuació us presentem les seves creacions, i el text de cada cartel·la:
Títol: PAREM-NOS
Referents: Rachel Whiteread, Mona Hatoum
Autores: Nora Jou, Ainhoa Rocamora, Yiyi Qiu i Júlia Pejó
T’has parat mai a pensar tot el que la taula de casa teva diu de tu? Aquesta instal·lació pretén ser un petit reflex de la nostra societat a través dels elements que creiem que es trobarien en les taules de cada individu. Proposem que juguis a endivinar qui es podria amagar darrere de cada una. Què hi hauria sobre la teva taula?
Ens inspirem essencialment en dues artistes. La primera és Mona Hatoum, concretament, en una obra seva titulada Present Tense, una instal·lació formada per 2.200 sabons típics de Palestina. Compartim la idea de representar a través d’una estructura repetida un concepte abstracte com seria «la societat“ o en el seu cas el conflicte polític entre Palestina i Israel. Hatoum aconsegueix que la gent s’identifiqui amb aquella obra per l’olor del sabó palestí, nosaltres pretenem que les persones es vegin reflectides a través dels objectes simbòlics damunt de cada taula.
En segon lloc, tenim present a Rachel Whiteread, una artista que es caracteritza per treballar a partir d’objectes quotidians, sobretot mobles, i jugar amb el seu simbolisme.
Títol: Perd aquí el teu temps!
Referents: Joan Brossa, Félix González.
Autors/es: Guillem Seuba, Alba Santero, Berta Valera i Clàudia Vera.
En què estàs invertint cada gra de sorra de la teva vida? On és la línia entre aprofitar el temps i perdre’l? Amb aquesta peça volem donar peu a una reflexió sobre què és per nosaltres perdre el temps i si no és que realment confonem ser profitosos amb ocupar-nos del que ens fa feliços. Creiem que el sentiment de culpa a causa de la nostra improductivitat és un gran mèrit del sistema per tal de tindre’ns arrelats a la nostra rutina d’escola o treball; sovint ens sentim ofegats per tal de no seguir el ritme que se suposa que hauriem d’estar seguint però pensem que el que seria profitós per a la nostra salut mental és prendre’n consciència: a tu, què t’ofega?
Títol: Trepitja el sistema educatiu
Referents:
Autor/a: Joana Murillo, Berta Medina, Laia Streb, Emma Corchero.
Aquest mòdul vol denunciar el coneixement oblidat mitjançant les boles de paper col·locades de manera que impedeixen el pas, criticant així una part del sistema educatiu, aquell que propicia el fer i no el pensar. També volem denunciar el malbaratament de papers que perjudica el medi ambient. Estem cansades de la manera d’ensenyar que intenta fer de nosaltres màquines repetitives i no amb valors humans.
I tu, què trepitjaries del sistema educatiu?
Títol: STRES
Referents: Allan McCollum
Autors/es: Gemma Sepúlveda, Júlia Comeche, Biel Lacuesta, Carla Alcalde i Chiara Ansótegui
Ens inspirem en l’obra d’Allan McCollum. Aquest artista valora la individualitat de cada peça que constitueix el seu conjunt i no pas la producció en massa. Relacionem aquest concepte amb els post-its que formen la nostra peça, cada un d’aquests és un element únic amb més valor que no pas el conjunt. Les diferents situacions escrites en ells acaben formant l’estrés col·lectiu. Relacionem la crítica a la producció en massa que fa l’artista amb cadascuna de les condicions que ens provoquen estrés i que passen desapercebudes a simple vista.
Títol: Arrels
Referent: Mona Hatoum
Autors/es: Nana Oniani, Marina Olivé, Ítaca Font i Jonán Vidal
Tots tenim un mateix inici i final però el camí que ressegueix la nostra vida és diferent. Durant aquest, connectem mútuament entre nosaltres i podem arribar a donar moltes voltes per trobar la nostra direcció. A vegades conectats i a vegades desconectats per tornar a trobar el camí. Aquesta instal·lació és una metàfora de les inconexions que ens porta la tecnologia avui en dia.
Títol: 7.544.999.970
Referent: Ai Wei Wei
Autors/es: Judith Hernández, Laia Lebrero, Sofia Niubó i Ona Perarnau
La nostra obra retrata a l’individu dins la societat. Malgrat el desig de llibertat que és dins nostre, ens veiem limitats i limitades formant part d’una
xarxa. D’aquesta manera la llibertat de la que parlem no acaba de ser real ja que la societat, nosaltres, ens restringim per diferents motius. Sovint acabem formant part d’una seriació, i el que caldria és ser més genuí.
Les obres han estat comentades oralment per cada grup d’alumnes en una passejada per l’institut, unes instal·lacions que no han deixat indiferents a la resta de comunitat educativa.
A continuació la relació de REFERENTS i algunes imatges d’aquestes instal·lacions :
Ai Wei-Wei «Forever Bicycles» i Jac Leirner «Lung» 1987
La instalació de WeiWei inicialment constava de 760 bicicletes i també hi ha una instalación·lació exterior amb llum que simula moviment. L’artista explora la fabricació en sèrie a través dels principals mitjans de transport del seu país. Cada bicicleta està produida per Yong Jui pai, la marca mes comuna de bicicletes a la Xina. Els components de la bici i la disposició del producte final s’interpreta como una metàfora de la innegable red de ma d’obra xinesa.
Jac Leirner va fer aquesta obra quan va deixar de fumar. 1200 paquete de Marlboro que resumeixen un fumador durant tres anys. Va desfer els paquets i cada part es converteix en una unitat escultòrica, el conjunt de la instal·lació representa un pulmó.
Antoni Miralda «Projecte de monument per a jardí» 1969 i Alan McCollum «Perfect Vehicles» 1989
Miralda va començar a dibuixar els seus primers soldats durant el servei militar. En aquesta obra redueix a l’absurd la institució militar i el poder de l’Estat, expressant una actitud crítica que sintonitzava amb els moviments de protesta generalitzats arreu d’Europa pels volts del 1968.
Alan McCollum, planteja en el seu treball la disjuntiva i la confrontació entre l’art en sèrie i l’obra única, entre la producció massiva i la fruïció individual. La reflexió al voltant de la funció, el significat i el valor de l’art a la nostra societat. Les relacions entre art i artesania, la producció industrial i massiva d’objectes.
Els perfect Vehicles, són peces de guix que solament es diferencien pel color. Prenen com a model un gerro xinès típic i són presentats en grups sobre peanyes o bé a escala humana dominant l’espai a la manera de les estàtues i les escultures. Aquests vehicles perfectes fan referència, principalment, al concepte d’obra d’art transcendent, ja que la funcionalitat de l’objecte ha estat anihilada.
Rachel Whitere «One Hundred Spaces» 1995 i Carlos Aires » Mar negro» 2013
Rachel Whitere, mostra 100 cubs de resina de polièster creats des dels buits d’almenys de 100 cadires diferents. L’artista vol trencar amb la tradició i crea objectes tangibles des d’espais invisibles. Per tant mostra els espais de sota la cadira, els amplia i els presenta d’una manera molt creativa. Aquesta obra de 100 peces d’escultura ensenya l’espai invisible, l’espai que la gent passa per alt en la vida quotidiana.
La instal·lació Mar negro de Carlos Aires està realitzada amb fragments de fusta de barques i pasteres abandonades en un cementiri de vaixells de Cadis. Construït com un parquet en forma d’espiga i lluny de ser una combinació purament geomètrica, les variacions cromàtiques i de textura d’aquest «terra» de fusta responen a les restes d’embarcacions il·legals amb què persones procedents del continent africà han intentat, amb èxit o no, fer realitat el somni d’accedir al territori europeu.
Félix González «Untitled Usa Today» 1990 i Mona Hatoum «Suspended» 2011
Felix Gonzales-Torres sovint intenta crear noves maneres d’interacció amb el públic, insisteix en la consideració de les desigualtats i els prejudicis de la societat. En aquesta obra, els visitants són convidats a prendre un caramel i la pila es torna a reposar contínuament per mantenir el seu pes ideal aproximat. Imitant l’esquema de color de la bandera nord-americana, el treball fa referència al diari USA Today, una revista diària àmpliament distribuïda que generalment es considera que segueix una pràctica del periodisme reductor, fent que les notícies siguin còmodes i fàcilment digeribles. De manera més àmplia, el títol fa referència al propi país i la peça de González-Torres ens demana que considerem qüestions de consum i pèrdua.
La instal·lació de Mona Hatoum és una sala envoltada de gronxadors de fusta vermells i negres, simbolitzen un arxipèlag flotant d’illes encadenades al sostre. Cadascun d’aquests 35 gronxadors té el plànol del carrer d’una ciutat, escollida a l’atzar de cadascun dels sis continents del món. Cada gronxador està penjat de forma obliqua amb el gronxador veí, creant un sentit de dislocació enlloc de connexió geogràfica. Al·ludeix al flux constant de comunitats migrants de tot el món que conformen l’experiència contemporània de les nostres ciutats. Els gronxadors es mouen constantment mentre els visitants circulen dins i al voltant de l’espai i continuen moventse suaument fins i tot després d’haver marxat, donant a l’obra una sensació misteriosa i inquietant.
Donald Judd «Untitled» 1980 i SolLewitt «Two Open Modular Cubes» 1972
Judd va començar a fer piles als anys seixanta. No ho considerava ni escultura ni pintura. En aquest cas fa una pila de deu elements ordenats segons principis estrictes: la distància entre cada unitat i entre la primera i el terra ha de ser igual a l’altura d’una sola unitat. Totes les unitats són idèntiques, el seu interès és l’ordre geomètric predeterminat i no cap funció individual.
SolLewit va escriure el 1982: “la característica més interessant del cub és que és relativament poc interessant. Es fa servir millor com a unitat bàsica per a qualsevol funció més elaborada, el dispositiu gramatical des del qual es pot procedir» Aquesta escultura és d’un grup a la mateixa escala, comença per un sol cub i el fa servir com a bloc o mòdul en diverses combinacions. Els cubs estan a la meitat d’un costat en comptes d’estar alineades. La sèrie inclou treballs amb tres cubs de mig punt i amb cinc cubs de mig punt que es projecten i retrocedeixen alternativament en ziga-zaga.