Tot i que ens vam apunta a la llista d’epera al setembre, tot semblava indicar que aquest curs tampoc podriem anar al Tibidabo. Però la sort ens ha permés poder anar, i arribar-hi malgrat ser un dilluns de vaga de metro. Ens han acompanyat les dues professores en pràctiques: Irene i Elena, amb la seva tutora de Master la Fina Utrillas.
Així que ens hem plantejat dubtes. L’alçada s’acumula a l’energia potencial, i aquesta es transforma en energia cinètica, a mida que l’alçada disminueix. Sempre? Sempre, sempre… que no hi hagi pèrdues per fricció, o és el mateix que el tobogan sigui de gel o de ciment? O que l’energia magnètica també ajuda a frenar al final de recorregut? Al Tibidabo hem fet Comprovacions!
Hem aprés que la muntanya russa no té vagons amb motor, perquè aprofita l’inèrcia guanyada amb l’alçada. O que cada clau de l’estructura té una longitud de 4 metres (sí ho hem dit bé) per fixar-la al terra.
Però que el tren de la mina sí que té motor, i en vam calcular la potència sabent quina massa havia d’arrosegar. I vam veure les 10 rodetes per eix, que té per subjectar-se bé als carrils, fins i tot en les corbes més sobtades del recorregut.
Hem pogut comprendre l’energia de la força centrípeta (perquè la centrífuga, no existeix) pujats al Diàvolo.
I ara ja sabem com s’ho fa el vaixell pirata tant per accelerar-se amb el seu moviment pendular, com per frenar.
Finalment, ens hem vist gratament obligats a conèixer els secrets dels autos de xoc, i el seu motor elèctric. Recordeu que no té marxa enrera… com s’ho fa per avançar a l’inrevés, doncs?