El dilluns 10 d’octubre a la tarda, els companys de primer i segon del Batxillerat Internacional vam celebrar unes activitats per preparar la Biennal del Pensament. Els objectius de l’activitat eren, per una banda, explorar la imatge que teniem de la nostra generació com a col·lectiu; i, per altra banda, establir un vincle entre l’actualitat i el futur, apartant-lo d’un marc extern i posar-lo en les nostres mans. Per assolir aquests propòsits i preparar-nos per a la Biennal vam fer dues activitats. La primera consistia en el posicionament dels participants en dos eixos relatius al seu futur: entre l’individualista i el cooperatiu i entre incapaç i capaç. Abans de posicionar-se, però, van haver de definir amb les seves paraules aquests conceptes fins a arribar a una definició consensuada. Llavors, s’inicià l’activitat i els participants justificaren la seva decisió. Una vegada exposada, es va donar l’opció de canviar el seu posicionament, però tothom es va mantenir ferm. La segona activitat es va realitzar a través de petits cercles socràtics on es va debatre sobre el futur, les promeses i el compromís. Els alumnes de segon orientaven els companys de primer amb preguntes pertinents a la seva concepció del futur presentada prèviament. Després de vint minuts, els cercles van unir-se en un i cada grup va presentar les seves idees. Finalment, es va tornar a donar l’opció de canviar el posicionament i aquest cop més d’un va acceptar l’oferta.
El nostre grup va començar debatent sobre la capacitat d’escollir el nostre futur, i si aquest fet era condicionat pel nostre entorn, que està delimitat en una cultura i comunitat educativa determinada dins del conjunt de cultures que hi ha a nivell mundial. Aquest plantejament ens va portar a diferents qüestions. Una de les que més ens va interessar va ser la de definir la incertesa envers el futur, i com aquesta incertesa podria beneficiar-nos o perjudicar-nos a l’hora de construir el mateix futur.
A tots ens va semblar una activitat enriquidora degut a les diferents opinions dins del grup, i creiem que ningú va sortir amb les mateixes conviccions amb les que va començar l’activitat, fomentant així les preguntes internes amb les que cadascú va sortir de l’aula.
En el nostre cercle de debat vàrem encetar el diàleg compartint el nostre imaginari de futur i ja des de l’inici vam poder comprendre com coexistien diferents perspectives respecte al significat de compromís i la seva rellevància en el nostre context. El primer tòpic que va sorgir va girar entorn el futur i la seva predeterminació. Vam conscienciar-nos sobre les circumstàncies i biaixos que defineixen la nostra capacitat davant del futur, i fins a quin punt limiten la nostra voluntat. Aquesta reflexió va desplaçar la conversa al voltant del compromís, i com el seu significat difereix del concepte de “promesa”. En concloure el debat, vam acabar pensant sobre si el compromís era, en certa manera, quelcom inevitable en el nostre paradigma actual. L’activitat ens va permetre obrir-nos a nous punts de vista que, a la vegada, van completar la nostra imatge de futur des d’un vessant individual i col·lectiu.
En el nostre grup es va establir un pont d’intercanvi i una participació activa per parts dels tots alumnes, on el contrast d’opinions va caracteritzar el debat socràtic. La necessitat de canviar un futur ja predeterminat es contraposava a la idea d’un futur construïble. Diferents imaginaris de futur es van desplegar des de futurs col·lectius a futurs individualistes. Partirem de qüestions com: ¿El col·lectivisme limita l’individualisme? ¿Fins a quin punt el paradigma sociocultural determina la nostra perspectiva de futur?
En el nostre grup va ser destacable el fet que, en un principi, gairebé tots els alumnes van admetre que quan se’ls presentava la idea de futur, pensaven en el seu futur individual, i no va ser fins que van debatre amb els seus companys que van contemplar la idea d’un futur col·lectiu o cooperatiu. Tot i així, van argumentar que es tracta d’una reacció normal a l’hora de pensar en el futur, pel model de societat en què s’han desenvolupat cognitivament, un model individualista i competitiu. Arrel d’això, es va introduir el concepte del biaix i com aquest influencia la resposta intuïtiva al concepte de futur. A més, els alumnes es van presentar amb visions molt optimistes, afirmant que les seves accions serien capaces de canviar els escenaris de futur. Finalment, va resultar significatiu el fet que, al parlar del compromís, els alumnes continuen tenint una visió molt individualista, tot hi haver parlat del futur col·lectiu prèviament. Al preguntar-los si s’havien compromès amb alguna cosa, no es van plantejar el compromís amb causes globals, les respostes van ser personals. No obstant, van acabar reconeixent la necessitat d’un compromís col·lectiu per a canviar els escenaris de futur que tenim actualment.
Com a grup, vam decidir començar l’activitat preguntant què s’imaginava cadascú quan preguntàvem sobre el futur. Per fer-ho, vam recuperar el treball previ que es va estar realitzant a classe amb el grup de 1r. Primer, vam debatre la idea del futur en general, però no vam poder passar per alt el fet que tothom s’havia imaginat el seu futur individual enlloc d’un panorama col·lectiu. Això ho vam atribuïr a que el futur individual té més importància en l’experiència personal. No obstant, vam notar que la majoria ens imaginàvem un futur individual condicionat per les persones que ens envoltaven. Així doncs, vam veure que concebem el futur col·lectiu en relació a quin grau ens afecta a l’individual. D’aquí vam plantejar la següent pregunta: fins a quin punt ens afecta el panorama col·lectiu com per a sacrificar una part de la nostra vida individual per a canviar-lo? Com a conclusió general, vam notar que ens va costar arrencar i en els primers minuts de debat no vam aconseguir arribar a un major nivell de reflexió a partir de les preguntes. Això ho podem relacionar amb el fet que termes semblants ja havien estat tractats a l’aula de 1r. Malgrat això, vam poder trobar un fil conductor i vam poder aprofundir bastant, però per desgràcia es va acabar el temps i no vam poder arribar a conclusions comuns.
