El passat dilluns 23 de febrer, vam tenir la gran oportunitat de conèixer a l’antropòloga i activista mediambiental brasilera Maria Audirene de Souza Cordeiro, qui ens va explicar els hàbits i la cultura del poble Munduruku.
Primer de tot, ens va mostrar la situació geogràfica i política dels pobles indígenes nord-amazònics de Brasil centrant-se sobretot amb el poble Munduruku, que habiten a la regió de la part alta del riu Tapajós. Aquesta regió es troba actualment amenaçada geopolíticament, atès que és una zona molt rica en minerals, té un alt potencial hidroelèctric i la majoria dels ports comercials del país, per la qual cosa econòmicament és molt atraient. Hi ha registres del poble Munduruku que daten del segle VII. No obstant això, hi perduren uns 14 mil mundurukus repartits en 126 pobles, però estan sent greument amenaçats i la cultura d’aquest poble lluitador està en perill de desaparèixer.
La Maria fa una tasca de defensa d’aquests pobles, que passa per difondre i mostrar els valors i la cultura propis d’aquesta societat desconeguda per nosaltres, pel nostre contrast de paradigma. Ens va explicar la íntima relació entre les seves creences religioses, la seva connexió amb la natura i els animals i també els referents mitològics. La religió no és un concepte aïllat, sinó que té un paper molt destacat i viu en les vides quotidianes. Ens va impactar la manera tan diferent que tenen de concebre’s com a éssers humans, en contrast a la nostra. Com a ciutadans d’una gran ciutat europea, amb tots els privilegis que comporta i amb l’educació social que hem rebut, ens van impactar molt aquestes creences. En especial, el diàleg que compartien amb el seu entorn, és a dir, en lloc de simplement talar un arbre, els ancians del poble conversaven amb l’arbre i els animals que hi viuen, li demanaven “permís” i li cedien un temps per assimilar-ho. Creuen, que tots els éssers vius
tenen una ànima igual de valuosa que qualsevol altra.
A part, la societat té una concepció de rols de gènere en els que les dones són les que donen la vida i també són les encarregades de cultivar els aliments i, per altra banda, els homes són els que cacen i, per tant, finalitzen la vida. Ens va exemplificar aquest darrer cas amb el fet que l’home que caça un animal per necessitat alimentària, simbolitza que l’animal li ha entregat la seva vida a l’home i conseqüentment, el caçador no menjarà d’aquest animal per respecte a l’ànima d’aquest.
Altrament, l’educació dels infants és pràctica i dinàmica. N’és un exemple el cas de
l’aprenentatge de les matemàtiques. Mentre que aquí s’ensenyen teòricament, ells l’aprenen pràcticament, com ara el tir parabòlic vital per caçar, o la cartografia, necessària per situar-se. Se’ls ensenya sempre amb la companyia d’un adult, sense menysprear-los per la seva edat i desconeixement. També és un poble molt ric pel que fa a la pluralitat lingüística, cada ètnia té la seva pròpia llengua i la utilitzen com a única eina per a defensar-se i distanciar-se d’altres civilitzacions.
La societat Munduruku dona la mateixa veu tant als més grans com als més petits.
Certament, hi ha una certa veneració cap als més grans, ja que tenen més coneixement, però a l’hora de prendre una decisió, totes les opinions es tenen en la mateixa consideració.
Finalment, la Maria ens va portar diversos objectes culturals tradicionals dels pobles
indígenes, com collars i anells. Fets per ells mateixos, tenen important simbologia i, més enllà de l’ornamentació, presenten utilitat orientativa. Va posar l’exemple d’un penjoll que, amb la seva forma, permet als Mundurukus orientar-se fins al riu o trobar el camí al poblat. Va ser una experiència molt enriquidora per tots nosaltres, ja que vam aprendre una mica més de les formes de coneixement indígena.
Teoria del coneixement (Batx. Internacional)
