Divendres, gener 22, 2021
Inici Uncategorized IX Edició del Concurs de contes de l'ICP "Històries Fòssils"

IX Edició del Concurs de contes de l’ICP “Històries Fòssils”

Des del 2016, l’alumnat de l’optativa de 4t de Biologia i Geologia del Broggi participa en la 3ª categoría (de 15 a 18 anys d’edat) del concurs de contes “Històries Fòssils” que promou l’ICP.

A banda de la temàtica, els requisits són que els textos són inèdits; no poden superar les 1.000 paraules (sense el títol); i han de ser en català.

Un any més la Sra. Teresa Esquirol, Cap d’Àrea del Museu, ens va proposar participar-hi. L’any 2019 l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont estava d’aniversari perquè feia fa 50 anys que va obrir les seves portes. Va voler que el seu fundador,el paleontòleg sabadellenc Miquel Crusafont fos el protagonista  del concurs. Com deia la convocatòria:

En Miquel Crusafont va ser l’impulsor de la paleontologia al nostre país a  principis del  s.  XX . Amb  una  passió,  professionalitat  i    tenacitat admirables‐  va aconseguir  inaugurar aquest    Institut l’any 1969. Han estat 50 anys d’activitats de prospeccions  i de recerca, que han fet d’aquest centre la primera institució  paleontològica del  país, ja que ha permès reunir la col∙lecció de mamífers fòssils més importants de  la península ibèrica i una de les més completes d’Europa i ser un centre de recerca  i de difusió de la paleontologia reconegut arreu.

Com  t’imagines  que  devia  ser  la  seva  vida?     Quines  aventures  li  devien  passar  mentre  buscava  fòssils?  Què  devia  pensar  la  gent  que  feia  quan  el  trobava  excavant? No  volem  una  biografia  de Miquel  Crusafont,  volem  que  feu  volar la  imaginació!

Trobareu informació sobre el Dr. Miquel Crusafont en el següent  enllaç: http://bit.ly/2Kig0LB

Un any més hi ha hagut tres finalistes del nostre Institut, però el confinament per la pandèmia va fer que aquest Sant Jordi del 2020 l’alumnat no pogués recollir el premi al mateix Museu.

Així que el passat novembre, docents del Departament de Ciències Experimentals va anar a recollir els premis de mans de la Sra Teresa Esquirol, per poder-los repartir a l’Institut, a través de les tutories.

La guanyadora de la categoria ha estat la Marina Puig amb la seva història titulada La petxina, i que com va reconèixer la Teresa  «el conte de la Marina va emocionar als membres del jurat».

La segona finalista ha estat la Júlia Polo, amb una història sense títol, i la tercera finalista ha estat l’Alina Gené amb Tresors amagats

Us deixem les fotografies de les entregues dels diplomes i dels premis associats, a la vegada que els contes premiats, per tal que els gaudiu.

Marina P.A  La petxina

Records. Són de les coses més valuoses que existeixen donat que, quan una persona se’n va, deixa simplement això. És el que deixa tothom. I perduren fins que són consumits per l’oblit perquè no queda ningú per recordar.

Va vestida amb una faldilla llarga, negre, a conjunt amb una camisa que li balla una mica de les mànigues. Després de pensar-hi molt, ha decidit posar-se les arracades de sa mare, que fan joc amb els seus nítids ulls blau cel. Són precioses, d’una bellesa simple i sofisticada, com dues gotes d’aigua. Tota ella fa pensar en una nit fosca i freda, amb una guspira d’esperança, fugaç com una estrella.

S’encamina cap al crematori, sola. No ha volgut que ningú l’acompanyes perquè necessitava aclarir les idees o, si més no, tenir la ment en blanc. Quan hi arriba, entra amb respecte, s’asseu al costat de sa mare, li agafa la mà i esperen juntes a que comenci, com diu la dona, “l’alliberament material” d’en Miquel. Veure com les flames extingeixen el que queda del seu pare li produeix una lleu melancolia de la que sap que tardarà temps a separar-se. Però no està trista. Les persones neixen, les persones viuen, les persones moren. I acabes on vas començar, no sent res més que pols en l’aire.

Escolta les oracions que han escrit familiars, amics i altres persones que coneixien al seu pare. Algunes són breus, d’altres amb més detalls, n’hi ha d’emotives o de més cordials però totes són per acomiadar i recordar Miquel Crusafont i amb això ja n’hi ha prou. Li arriba el torn. També ha escrit un comiat, de fet l’ha practicat davant del mirall, però decideix guardar-la i dir el que li surt en aquell moment.

― Bé, com tots sabeu, el meu pare era un home admirable. Tenaç i passional en tot el que feia. Una de les coses que més felicitat li generava era excavar. Trobar tresors, sota la terra que tots trepitgem, que esperen a que algú, curiós de mena, els tregui a la llum. I això feia ell.

Un nen que no aixeca un pam de terra, juga assegut a la platja. Té un rasclet en una mà i una pala en l’altra. Fa estona que busca una petxina que ell mateix ha enterrat però malgrat la frustració que li genera no trobar-la, no s’atura. Finalment la localitza i l’abraça com si fos la cosa més preuada del món. I probablement per ell, en aquell moment ho és.

― Avui, no sento pena perquè se amb gran certesa que el meu pare, que era molt apreciat per la gent que l’envoltava, va viure tranquil i ple de goig. Va aconseguir satisfer les seves aspiracions i va obrir les portes d’un món on encara queda molt per descobrir. I estic segura de que hi ha milers de ments curioses arreu del món que continuaran els seu somni.

Dos nois d’uns setze anys treballant plegats el jaciment enorme que s’estén sota els seu peus. De sobte un dels dos fa un crit d’alegria que li provoca un petit ensurt a l’altre. Però tant bon punt desvia la mirada cap a ell, s’uneix al crit de joia. Han trobat un fòssil que promet molt. Són molt afortunats. Animats, treballar durant dia i nit, persistents, i malgrat que quan acaben estan exhausts, el resultat va la pena. S’abracen eufòrics.

― La vida, com deia Miquel, és un conjunt de pujades i baixades que fan que valoris molt més els bons moments. I per aprofitar-la al màxim, no pots perdre el temps lamentant-te per tonteries sense importància. Ell sempre encarava la vida i els obstacles que aquesta li presentava amb un somriure i una bona dosi d’optimisme. I li estaré eternament agraïda per haver-me ensenyat a fer-ho.

Una dona dorm plàcidament, estirada en el llit de l’hospital. Duu unes arracades en forma de gota d’aigua, d’un blau cel, que reflecteixen els tímids rajos de llum que entren per la finestra. Al seu costat seu un home que l’observa enamorat. Li regalima per la galta, una llàgrima de pura felicitat i sosté entre els braços una criatura que, igual que sa mare, somia.

― M’emporto un munt de lliçons de vida que em va anar ensenyant al llarg dels anys viscuts. Vull donar-li les gràcies. Va ser un gran pare i també un gran exemple a seguir, igual que ma mare. Una vegada em va explicar que quan es morís volia que l’incineréssim i que repartíssim les seves cendres per integrar-se en la natura i volar lliure.  Així que papa, desitjo que hagis aconseguit el que volies.

Un munt de persones han fet acte de presència en aquesta obertura. Tothom aplaudeix amb entusiasme després de que Miquel Crusafont, un home de mitjana edat, anunciï la inauguració oficial de l’Institut Provincial de Paleontologia, amb un somriure d’orella a orella. Es nota que ha consagrat moltes hores a aquest gran treball i que evidentment, se’n sent orgullós.

― Sempre havia pensat que el que més adorava el meu pare era la paleontologia. Gaudia dedicant el seu temps a aquesta feina. Però el que el feia més feliç que cap altra cosa, sense cap mena de dubte, érem ma mare i jo. I per incrèdula que pugui semblar, no me’n vaig adonar realment fins que, fa mig any, em va dir  “el projecte del qual estic més orgullós, si se’n pot dir així, ets tu per davant de tot. Si no hagués conegut a ta mare i tu no haguessis nascut, la meva vida no hagués estat mai complerta. T’estimo.”

Acaba el discurs i un silenci sepulcral envaeix l’espai, només interromput pel soroll de les seves passes quan es dirigeix cap al mig de la sala, allà on hi ha les cendres i hi deixa, amb compte, la petxina.

Júlia P.B. Sense títol

“I la meva corbata?”, en Miquel arribava tard a la feina, com de costum. Va mirar l’hora en el seu rellotge més apreciat, el que tenia dibuixos de fòssils: les 8:15, s’havia d’afanyar. Va trobar la corbata sota un munt de roba i va sortir corrents de casa. En arribar a l’ICP va pujar les escales fins a la 2a planta on l’esperava un equip de paleontòlegs impacients. “Ah! Senyor Crusafont! Pensàvem que no vindria mai!”, va dir el director. En Miquel va entrar a corre cuita i va seure al costat d’en Ramon, el seu company. “S’ha trobat un jaciment a Can Llobateres on hi podrien haver restes d’espècies de fa milions d’anys. Crusafont i Arquer, vosaltres mirareu la zona sud, López i Sanz vosaltres a la nord….”, en Miquel havia deixat d’escoltar, no s’ho podia creure! Un jaciment amb possibles nous descobriments! Feia temps que no n’hi havia cap d’interessant i aquesta podia ser la seva oportunitat per trobar alguna resta que canviés la seva vida. Quan la reunió va acabar, van anar a buscar els equips de paleontologia i van dirigir-se cap a Can Llobateres.

Can Llobateres no es trobava gaire lluny, però a en Miquel el viatge se li va fer etern. No podia esperar a veure el que l’esperava en aquella gran esplanada plena de tresors històrics. “No m’he de fer il·lusions”, es deia, però era molt difícil complir aquella paraula. En arribar al jaciment van muntar els equips i van procedir a fer el protocol d’excavació. En Ramon i en Miquel es van dirigir a la zona sud, van treure les eines i van començar a investigar. Van passar segons, minuts i hores i res especial apareixia. “Ho sento Miquel però crec que no trobarem res d’especial avui”, va dir en Ramon una mica decebut. Tot i així, en Miquel era un paleontòleg somiador i no pensava descansar fins a trobar allò que li havien promès. Va anar passant el temps i els altres companys van anar marxant a les seves respectives cases. Només quedaven ells dos, buscant sense parar. De sobte, “Déu meu!”, va exclamar en Crusafont. “Aquí hi ha alguna cosa! No m’ho puc creure!”, amb l’ajuda d’en Ramon va aconseguir treure una resta que semblava ser una part de mandíbula d’un simi probablement proper als humans. Van començar a saltar d’alegria “Ho hem aconseguit! Ho hem aconseguit!, deien els dos entusiasmats a la vegada. “La netejaré una mica”, va dir en Miquel, i va fregar la peça amb un drap. De sobte, tot es va tornar negre.

Quan va obrir els ulls, Miquel es trobava en un desert calorós i sec i ja no tenia la mandíbula a la mà. Es va sobresaltar i es va girar cap on estava en Ramon. Ell tampoc hi era. Va mirar cap a l’altre costat i va veure com un mico gran amb la cara allargada i molt pelut l’observava. Aquell devia ser el propietari de la mandíbula. Va cridar i cridar durant uns segons fins que el mico el va fer callar. “Shhh”, va dir, “faràs que ens descobreixi algú. Vine amb mi”, va dir l’estrany ésser. El Miquel no es sentia gaire còmode amb aquella idea però sense saber perquè, va fer-li cas. “Soc en Jordi per cert, i tu?”, va preguntar. “E-em d-dic Mi-miquel”, va dir una mica espantat ell, que encara no entenia res del que estava passant. “Encantat Miquel, jo soc un Hispanopithecus laietanus.” El pobre paleontòleg no creia el que veia, estava al costat d’una espècie desconeguda de feia milions d’anys! “Aleshores, perquè entenc el que diu?”, es va preguntar. Els seus pensaments, però, van quedar interromputs en veure una gran massa d’altres Hispanopithecus saltant pels arbres i collint fruits. Va disposar-se a avançar cap a ells però en Jordi el va parar. “No pots apropar-te encara, si ho fas, tot s’acabarà.” “El què acabarà?”, va preguntar confús, però en Jordi va afegir, “Shhh que ve el meu cap”. En Miquel es va quedar amagat darrere un arbre i en Jordi va avançar cap al simi més enfadat que havia vist mai. Estranyament aquell simi pelut, ample

i lleig el feia pensar en el seu director, i va riure. Va veure com el cap escridassava al Jordi, “m’has pres les meves fruites!”, deia enfurismat. “No és veritat!”, es defensava el Jordi. El gran simi va treure un pal disposat a deixar-lo inconscient. “No permetré que em treguin el meu descobriment!”, va pensar en Miquel. Així que, desobeint les paraules d’en Jordi, va córrer fins a trobar-se davant del seu amic simi, disposat a salvar-lo. En aquell moment, va semblar que tot s’aturava i els ulls del cap i d’en Miquel es van creuar. Un feix de llum va envair l’espai i la foscor va emplenar-ho tot altra vegada.

El paleontòleg va despertar-se amb les sacsejades que seu company Ramon li feia. Se’l veia molt espantat. “Què ha passat? He descobert on podem trobar més fòssils! A prop d’aquí hi havia un grup de simis com aquest que hem trobat! Són Hispanopithecus laietanus  Ramon! Hispanopithecus laietanus!”, va dir en Miquel tot emocionat. “Miquel, t’has desmaiat fa mitja hora, just després de fregar el fòssil. No crec que hi hagi res més per aquí, ho deus haver somiat tot.”, va contestar en Ramon. “No és possible”, va pensar i va mirar l’hora. “ I el meu rellotge?” va exclamar, “no hi és al meu canell!”. Va córrer cap a la zona on recordava que el Jordi i el seu cap s’havien barallat i va començar a excavar. No trobava res. “Podia ser que tot hagués estat un somni?”, va pensar desesperat. Just en aquell moment, ho va veure. Allà, en una pedra, hi havia gravada la forma del seu rellotge, en forma de fòssil.

Alina G.G.  Tresors enterrats.

Tots els nens del món, des de la gèlida Rússia fins a la punta de més a baix de Xile, tenen una cosa en comú que els manté units i els fa vibrar: la curiositat.

Cada u busca la manera de trobar respostes, sigui llegint, escoltant o experimentant. I quina és la millor manera d’experimentar? Jugar, per descomptat.

I quan es tracta de jugar cada infant en té un de joc, que per sobre de tots els altres, és el seu preferit.

El Biel era el constructor, es dedicava a construir de tot amb res, un tros de cartó i quatre filferros li eren suficients per crear una nau espacial. La Valèria era la superheroïna, el seu somni era ser coneguda arreu del món per ser la més forta i la més àgil. L’aventurera era la Clara, només tenia una aspiració a la vida i aquesta era poder pilotar un avió algun dia. Per acabar hi havia el Miquel, tot el dia amb el cap als núvols, era el buscador de tresors.

Des que l’avi d’en Miquel li havia regalat un mapa el qual semblava portar-te fins a un lloc secret on s’amagava un valuosíssim tresor, el noiet i tota la seva colla es passaven les tardes jugant a ser un grup en la recerca per trobar el tresor amagat.

I així van passar les hores, els dies i els anys. Cada dia vivint aventures de tota mena, buscant entre els arbres, excavant la sorra o submergint-se en el mar, sempre amb l’objectiu de trobar aquell esperat tresor, però tot i l’energia i la il·lusió que els quatre nens posaven en aquelles expedicions no van donar els seus fruits.

I amb els anys els nens van deixar de ser tant nens fins a convertir-se en joves adolescents. Perdent a poc a poc aquesta curiositat i alhora les ganes de jugar. Un per un van anar focalitzant-se en altres coses, van deixar de buscar el tresor que senyalava el mapa, els seus interessos van dirigir-se a altres horitzons.

Des del dia en què la Clara va marxar a l’estranger a estudiar tot un any, el grup es va anar desfent. Es veien cada cop menys, sempre hi havia algú que trobés una bona excusa per deixar de banda el grup. La Valèria va fer un gran canvi, la seva popularitat entre els companys de classe va anar creixent i va anar trobant altres amics amb els quals feia coses més “guais”. El Biel va començar a prendre’s molt seriosament el seu futur, va acceptar una feina a l’empresa del seu oncle com a assistent i entre això, els estudis i les classes privades d’Alemany, ja no tenia prou temps per a jugar a exploradors.

En Miquel però, no va canviar gens, els seus somnis continuaven poblats de mapes i tresors, i no entenia per què els seus amics havien deixat de creure en aquell descobriment meravellós que planejaven fer tots junts.

Els dissabtes, en Miquel s’aixecava d’hora i marxava a investigar. Sol, repassava els turonets, els camps i els rierols com havia fet anys enrere amb els seus amics.

Un dia, un matí càlid de juliol més concretament, en Miquel havia sortit a explorar. Era un d’aquests dies en els quals la calor del sol et crema el cap amb tanta intensitat que hi podries coure un ou ferrat. El noi va parar davant de Can Llobateres, un terreny abandonat on encara es conservava una caseta de pedres grisenques, hi havia un rierol que baixava molt a prop i va intentar refrescar-se una mica. Gairebé li agafa un atac de cor quan va sentir una veu a la seva dreta que li va donar un ensurt de mort. Un xaval ben plantat, de pell torrada i ulls molt foscos se’l mirava burleta.

En Ramon era el fill petit de Can Arquer, una família de paletes de la zona, el noi havia deixat els estudis per treballar al negoci familiar després de fer els setze, quan feien la pausa del dinar solia passejar-se per aquells terrenys desolats, l’avorria estar tot el dia envoltat d’adults que només saben fer que queixar-se. Feia temps que no xerrava amb algú de la seva edat, algú positiu i amb esperances de futurs millors.

En Miquel i el Ramon es van anar fent bons amics. Tots dos van descobrir la passió comuna de descobrir tresors enterrats. I gairebé sense voler en Miquel i en Ramon van tornar a començar a jugar a exploradors. Els dies que plovia es refugiaven a la biblioteca del centre i es passaven hores a la secció de paleontologia i arqueologia.

Un dia, però, la pala d’en Miquel va topar amb un objecte dur, en desenterrar-lo es van trobar que tenien un esquelet entre les mans. Després de l’ensurt els nois van decidir anar a mostrar el gran descobriment. Imagineu-vos la cara que els hi va quedar quan unes setmanes després un equip de paleontòlegs es van plantar al terreny de Can Llobateres per explicar-los que allò que havien desenterrat era ni més ni menys que un fòssil amb milions d’anys d’antiguitat.

I és que cada u té una idea diferent del que es pot trobar a la cambra dels tresors. Potser per la Clara el tresor era descobrir el món, viatjar, per a la Valèria l’atenció dels que l’envoltaven i per al Biel el progrés, el negoci i els diners. Però en Miquel va descobrir que el tresor que tant anhelava havia acabat per ser ni més ni menys que la història dels seus avantpassats i del de tots els humans del planeta, des de la gèlida Rússia fins a la punta de més a baix de Xile.

I la curiositat del Miquel mai va deixar de brillar en els seus ulls.

adminhttps://institutbroggi.org
Sóc l'administrador d'aquest web.

Most Popular

Caminada fins la Platja del Fòrum

El 6 de desembre la classe de primer de batxillerat científic va fer una caminada desde l'institut fins la platja propera al...

ART ATTACK! La ràdio dels artistes: Especial Antic Egipte

Els alumnes de 1r de batxillerat artístic hem estat estudiant l’Antic Egipte durant aquest Novembre a Fonaments de les arts. Després d’adquirir...

Dels esbossos com a eina creativa

Malgrat que la eina principal de treball a la matèria de Disseny (2n curs del Batxillerat d'Arts) és el bloc de dibuix,...

Us desitgem un feliç 2021!

Un any més, i aquest especialment, ens fa molta il·lusió compartir amb tots vosaltres la Postal de Nadal realitzada per l'alumnat de 1r...

Recent Comments