0

Documentalisme contemporani

Dins la matèria de Cultura Audiovisual de 2n de Batxillerat, treballem els moviments fotogràfics. Després de coneixe’ls plantegem a l’alumnat una pràctica sobre els seus interessos: el seu barri, el seu dia a dia, fotografia íntima, fotografia de document social. Ens plantegem la pregunta: si d’aquí 50 anys algu mira aquestes fotografies, tindrem un retrat social del punt de vista dels joves d’avui?

Treballem referents com: William Klein, Berenice Abbot, Lee Friedlander, Francesc Català-Roca, Paul Strand, Xavier Miserachs, Dorothea Lange, Alfred Steglitz, August Sander, Garry Winogrand, Robert Mapplethorpe i Alberto Garcia-Alix.

El treball l’hem desenvolupat en diferents fases:

  • Tria del tema
  • Elecció de referents
  • Primeres exploracions fotogràfiques. Cada alumne ha realitzat de 20 a 30 fotografies inicials.
  • Visionat i comentari de les primeres fotografies.
  • Segona exploració fotogràfica. Segona pràctica de fotografies després del comentari anterior.
  • Tria final de 6 a 9 fotografies
  • Realització d’una memòria escrita sobre les intencions, els referents i la tria final.
  • Edició d’un foto-llibre amb les tries definitives. Maquetació i confecció del llibre.

Aquest treball s’exposa actualment a la Biblioteca Caterina Albert_Camp de l’Arpa fins el 7 d’abril.

A continuació us mostrem alguns projectes, amb alguns extrets de la part escrita del treball:

La quotidianeïtat d’una familia treballadora, treball d’ Alba Parera

Vull mostrar el dia a dia d’una familia treballadora. Què fan quan arriben a casa. La meva intenció no és enfocar les fotografies des d’un punt de vista crític, sinó enregistrar la realitat. Per realitzar aquesta pràctica m’he inspirat en els fotògrafs dels anys ‘70, ‘80 i ‘90 que treballen fotografia documental en territori íntim, anomenada fotografia de l’experiència. Enregistren la vida del propi artista. El seu entorn és el centre dels treballs, pot ser una autobiografia personal i col·lectiva. També he volgut centrar-me en la naturalitat de la fotografia de carrer i en la seva intenció de reflexar la realitat tal i com és, sense voler denunciar cap fet. Com a autors m’he fixat en William Klein per la seva espontaneitat i la seva manera de mostrar la quotidianeitat d’una societat, i també amb Lee Friedlander pel seu joc amb l’enquadrament, els reflexes, portes, entrades i sortides. Una fotografia amb gran valor estètic.

   
 
 
 

 

El Carmel, treball de Mar Poblet.

La meva tria final ha estat un recull d’instantànies del meu barri, el Carmel, de Barcelona. Al principi no tenia molt clar qué fotografiar ni a on, i vaig fer diferents tipus de fotografies amb diferent estils; vaig provar al centre de Barcelona, al meu barri i fotografies als meus avis.

L’estil de fotografies que m’agradava més era el tipus ‘de carrer’, com les del barri o el centre. Finalment he retratat el Carmel, per què a més de ser el meu barri, trobo que té carrers (tots amb molts desnivells, per estar a les faldilles d’una petita muntanya), o ‘moments’ característics, que no podem trobar a altres llocs de Barcelona. És un barri humil amb històries dures; que es va començar a habitar (amb barraques) per persones treballadores, molts eren inmigrants de la postguerra.

El meu referent principal és William Klein. Inicialment al decidir-me pel tema definitiu i durant el procés de fotografiar, vaig tenir present també a Lee Friedlander (del moviment ‘Fotografia de carrer’, juntament amb el meu principal, Klein) i fins i tot a Berenice Abbott, del moviment ‘Document Social’. D’aquests dos fotògrafs m’agradava molt el seu treball, i els motius o punts de vista que fotografiaven, però el que més m’ha influenciat és William Klein pels motius de persones capturades d’aprop en moments quotidians, i les seves fotografies més ‘arquitectòniques’ d’edificis, o sense tanta presència de persones. És realment el que jo he capturat del meu barri, com feia el meu referent.

 

 

 

 

 

 

Nou Barris, treball de Laura Riol

Vull fotografiar la visió que tinc, i he tingut des de que vaig néixer, sobre el meu barri. Vull plasmar com són els carrers pels que passo cada dia sense excepció, on sempre veig el mateix. Així com les vistes que tinc de Barcelona des del meu barri, les quals estic acostumada a veure però que sempre m’impressionen. Penso que tot el que ara veig canviarà, no sé si a millor o a pitjor, i per aquest motiu vull fotografiar-ho. El meu referent és Berenice Abbot pertany al moviment de document social. Va començar fent retrats i posteriorment va passar a fer una fotografia més documentalista; un dels seus treballs més coneguts és el reportatge dels canvis arquitectònics de Nova York.

Berenice Abbot realitza fotografies de detall, de precisió i amb naturalitat; són documentalisme pur. Per tant, no tenen cap efecte de moviment perquè pretén mostrar aquella part del carrer tal com és en el moment en que ella el fotografia. Selecciona aparadors del carrer de manera gaire bé frontal. Aquestes fotografies m’ha inspirat molt a l’hora de triar l’enquadrament i la composició de les fotografies del meu barri. També realitza fotografies des d’un punt de vista més ampli, un enquadrament més obert. Aquestes imatges també m’han inspirat en l’àmbit compositiu, captant un element que només es veu des d’aquell punt de vista i que si no es fotografia passa desapercebut.

Les meves fotografies pretenen plasmar i mostrar l’essència del barri, la particular bellesa que té i la familiaritat que em transmet. Aquestes fotografies representen la visió que ara tinc del meu barri, i la intenció que perdurin, de tal manera que, hi hagin els canvis que hi hagin, el meu barri segueixi intacte en aquestes fotografies. En definitiva, representen el que és per mi casa meva.

 
 
 
 
 
El nucli urbà, Plaça Catalunya, Barcelona. Treball de Laia Minyana

Amb el meu treball vull mostrar la diversitat que es troba en un petit nucli urbà, com és Plaça Catalunya. Quines persones la transiten, quines edats tenen, què hi van a fer…? Aquestes són algunes de les preguntes que van despertar la meva inquietud envers aquesta temàtica, i que he volgut respondre a través d’imatges. De tal manera que si algú, d’aquí a 50 anys mira enrere, pugui entendre quelcom més dels nostres dies. Així doncs, vindria a ser una espècie de reflex de la societat. Un mirall on he intentat que una gran majoria pugui sentir-s’hi identificada.

Per dur a terme aquesta pràctica m’he inspirat en el fotògraf Paul Strand. Pertanyent al moviment de la fotografia directa. Strand (1890-1976) busca representar en les seves imatges escenes improvitsades on apareix gent pel carrer a les quals els fa un retrat psicològic. Tots aquests objectius són els que jo també m’he marcat per crear les meves pròpies composicions. Tot intentant tenir una actitud activa i observadora del que passa, com ell presenta en les seves captures.

No obstant, el meu treball s’apropa força al “documentalisme”. És així perquè, com en aquest moviment, en les imatges que he fet, es pot veure un treball d’investigació que no està relacionat amb cap esdeveniment o notícia immediata. A més, no he volgut dotar a les fotografies d’una segona lectura, sinó que són una font d’informació objectiva, en la que he procurat no deixar constància de la meva opinió personal.

  
 
 
La dona del sXXI, treball de Míriam Rodergas
El tret més important i més influent del referent a les meves fotografies és el tractament de la dona. Això és el que més em va cridar l’atenció de Garry Winogrand. I per altra banda estan els seus enquadraments inclinats i impossibles, que van ser difícils d’imitar, buscant el moviment i la situació del personatge en els carrers. El blanc i negre també em va semblar adient per a les fotografies, ja que penso que accentua el fet que s’estigui documentant una situació.  I per últim, el gènere de la fotografia de carrer em va cridar molt l’atenció pel fet que no busqui denunciar ni donar-li un sentit ocult a la fotografia, sino mostrar la realitat tal com és. Vaig estar experimentant amb diferents escenaris, i gairebé sempre amb les mateixes persones, les meves amigues. En un primer moment centrant-me més en una, i més tard vaig anar introduïnt el context i inclinant els plans (en alguns casos sense mirar pel visor, tal com fa el meu referent) fins aconseguir la tria final, on penso que es nota la influència de Garry Winogrand.

Recorrent els carrers, Winogrand s’adona que ser dona comença a ser important, sobretot per a les dones, i si en la dècada dels 50 la felicitat d’una dona consistia en estar feliçment casada i envoltada de fills i electrodomèstics, als anys 60 ja tenia temps per a pensar en ella mateixa i abandonar el seu rol tradicional. En les seves fotografies, les dones es mouen i el món es mou amb elles. El seu cos s’allibera i es mostra, caminen amb seguretat pels carrers, soles o amb companyia; són dones que ocupen un lloc en l’espai, en el temps i en les seves pròpies vides. Els col·legues de Winogrand l’anomenaven el príncep del carrer; el seu constant treball de deambular i disparar des d’enquadraments impossibles, amb seguretat en les pròpies intuïcions, és una forma de sociologia avançada.

 

 

 

 

El metro de Barcelona, treball d’Adriana Pérez
El tema principal del meu treball sobre el documentalisme contemporani, es basa en el metro. El principi de la meva recerca volia retratar tot tipus d’adolescents que veies pels carrers per il·lustrar les noves i variades modes. En dirigir-me al lloc on volia realitzar aquestes imatges vaig haver d’agafar el transport públic, el metro. És allà on vaig veure que dins el metro tenia l’escenari perfecte per retratar la vida actual. Gran part de la població utilitza diàriament el transport públic, per tant vaig començar a fer fotografies de la gent. Tot va començar quan davant meu hi havia quatre persones, i totes estaven amb el mòbil. Va ser aleshores quan vaig decidir fotografiar la gent del metro, volia esbrinar que em transmetien cada un dels rostres d’aquell vagó, descobrir la seva història, intuir les seves preocupacions…

Així doncs vaig quedar-me al metro fent diversos viatges per variar de gent. Vaig voler provar algunes coses; fotografies amb moviment, amb molta gent i el primer terme desenfocat, amb molta profunditat de camp i viceversa. Però no tota la gent es deixava fer fotos, aquest era un punt en contra de fer fotografies a gent desconeguda.

Vaig anar diversos dies al metro a provar noves coses que em poguessin atraure. El meu principal referent era Paul Strand, ja que ell observa què passa al seu voltant, les seves imatges de gent del carrer solen ser escenes improvitsades que són un acostament al retrat psicològic. Per tant, vaig voler practicar el tipus de fotografia de Strand.

  
  
    
Barcelona Friki, treball d’Ingrid Arbiol.
El meu treball busca retratar els principals llocs i botigues de temàtiques frikis a la ciutat (sobre cinema, ciencia-ficciò, videojocs, còmics i manga, cultura japonesa…). Després d’una primera tria dels espais, em vaig decantar per fotografiar només un dels epicentres de la cultura friki a Barcelona: la zona del Passeig de Sant Joan i Arc de Triomf, concretament una de les botigues més visitades: la Norma Comics. Vull retratar tant l’interior de la botiga com l’ambient dels voltants i la gent que la visita, de forma natural però tenint en compte el valor estètic de les imatges.

He considerat aquesta temàtica interessant perquè no a totes les ciutats existeix aquesta diversitat de cultures alternatives, que cada cop més proliferen entre la població jove. Dins d’aquest extens ventall de subcultures, em vaig decidir a tractar el món del cómic i el manga japonés perquè són els que personalment sempre m’han interessat i han influït molt en els meus gustos i aficions actuals.

La major part del treball és en blanc i negre, perquè vaig considerar que el bombardeig de colors que hi havia a les imatges podia distreure massa els observadors. Però el color és un element molt present i important a la botiga i tampoc volia prescindir d’ell, aixì que vaig seleccionar les dues fotografies més potents i harmòniques a nivell de color (una amb predomini de blaus i marrons i altra amb gran presència de vermell i una mica de groc) i les vaig integrar entre les imatges a blanc i negre.

El principal fòtograf que he tingut com a referent ha sigut Xavier Miserachs. El vaig escollir per la seva forma espontània i desenfadada de captar la quotidianitat que el rodeja, tant al carrer com al treball o en la intimitat de les persones, sempre amb un gran sentit de l’estètica, donant com a resultat imatges visualment atractives i temàticament interessants com a document social de l’època.

 

   

 

 

L’estil de vida d’avui. L’individualisme treball de Cristian Bernal

Amb aquest treball fotogràfic vull exposar dues idees que es troben relacionades entre si. En primer lloc, l’estil de vida cada vegada més enfocat cap el individualisme i el consumisme. Això es pot veure reflectit en les imatges de les persones que estan amb el mòbil a la mà indiferents del que succeïx al seu voltant. I en segon lloc, l’altra part de la societat (classe mitja/baixa) que continua relacionant-se entre si, al mateix temps que conviuen amb el seu entorn. Com seria el cas dels rodamóns i la gent gran. La meva intenció és enfocar les fotografies des d’un punt de vista crític mentre enregistro la realitat. Per aquest motiu comparo les imatges de la gent amb mòbil i les imatges de la gent necessitada asseguda al terra. Tots els personatges miren cap abaix però la finalitat és molt diferent.

M’he inspirat en el punt de vista dels fotògrafs del segle XX que treballen la fotografia documental per donar testimoni d’un fet determinat anomenat document social. Enregistren la forma de vida de les classes, donant així en forma de fotografia un fet d’una manera objectiva.

Com a referents he escollit, en primer lloc a la fotògrafa Dorothea Lange perquè ella fa un testimoni fotogràfic de la vida en la seva època i en Francesc Català-Roca per centrar-me en l’ambientació humana i mostrar-la des d’un punt de vista estètic i social dins una ciutat com Barcelona.

 
L’adolescència, treball de Beth Pujol
He escollit el tema de l’adolescència del moment. Però aquesta l’he representat relacionant-les amb els set pecats capitals de manera que es veuran els pecats amb accions quotidianes dels joves. Totes les imatges estan en blanc i negre amb força contrast per accentuar les ombres i la sensació de pecat. Les fotografies són preparades però vull que representin els continguts de manera natural sense que es vegi forçat, com si els hagués trobat pel carrer. He escollit aquest tema perquè la meva família es bastant religiosa i d’alguna manera he crescut amb aquestes ideologies encara que no les comparteixi. M’agrada poder relacionar un tema religiós amb la societat del moment perquè li dona una nova visió a la idea dels 7 pecats capitals. A més representa tot allò que està “malament” que si reflexionem podem extreure la conclusió de que es el comportament del 90% dels joves aprox. Per realitzar les meves fotografies he seguit els moviments de la fotografia de l’experiència i el documentalisme social.
De la fotografia de l’experiència el meu referent ha estat Alberto García-Alixsobretot en la temàtica. He transportat un tema de la vida quotidiana de manera que pretenia representar situacions que no són les que es representen normalment però que es troben en la majoria dels joves d’avui en dia. García-Alix preten desemmascarar el món que l’envolta, però sobretot li interesen temes grotescs. 

Del documentalisme social, el meu referent ha estat Dorothea Lange que treballa buscant la humanitat dels personatges i les seves fotografies es centren principalment en el personatge i l’acció que esta duent a terme. En les meves fotografies he volgut mostrar diferents reaccions quotidianes dels joves que corresponen als 7 pecats capitals catòlics. Com a tècnica en els meus retrats he centrar el major interés en els personatges desenfocant el fons i deixant les fotografies en blanc i negre per percebre molt més les faccions de la cara i gestos.

 
 
 
Pròpia visió, treball de Berta Navarro
Aquest conjunt de fotografies que he realitzat, comparteixen el tema d’una pròpia visió, és a dir, són fotografies del que jo veig i visc en el meu temps lliure,  més exactament en un cap de setmana. He triat aquest tema perquè la gent pugui veure que no hi ha una manera de viure la vida si no que cada persona la viu com vol i que la meva manera és aquesta.

El meu referent és Francesc Català Roca, un fotògraf que parteix del concepte neorealista. Aquest es basa en un moviment on es reflecteix el dia a dia de la gent treballadora després de la Segona Guerra Mundial, sempre amb un punt excepcional, amb una ambientació humana del tema. El meu treball és el dia a dia d’un cap de setmana com si els meus ulls fossin la càmera. També ha sigut un referent la gran fotògrafa Dorothea Lange, ella reflectia a través de les seves imatges, com era i com estava la gent de la seva època al carrer. I una característica pròpia es que les imatges deixen fluir una gran humanitat, i és on d’aquí va sortir la meva idea de reflectir la meva manera de viure.

Dins la meva tria, hi ha nou imatges, representen: els nostres matins, esmorzant a la terrassa prenent el sol, o a un balcó per prendre l’aire, o refrescant-nos, l’acció fent slackline, estar a un pati tranquil·lament escoltant musica, o tallant-se el cabell. I per acabar un dia, la nit, on una es pot veure un noi amb la cara pintada d’una manera que solem fer, en un altre una noia passant-ho be i saltant amb les cames enlaire. Tot s’ha de dir que les imatges són de diferents caps de setmana, no és un seguit, per la qüestió que no totes les imatges del mateix cap de setmana expressaven el que jo volia transmetre o d’altres la composició de la imatge no estava a l’abast per aquest treball.

El procés de tria de les imatges, ha sigut llarg i difícil. Hi havia imatges que personalment m’agradaven però hi havia petits defectes i sobretot que no quedava una unitat al pensar amb el conjunt.

 

 

 

 

La música, treball d’Aina Humbert
M’he centrat en un tema molt proper a mi. La música. I en particular el món de piano. Per això vaig demanar-li a la meva companya Aina que actués amb naturalitat per mostrar com és el nostre dia a dia en aquelles aules. 

A l’hora de fer les fotografies he agafat com a base del meu treball dos dels fotògrafs estudiats durant aquest trimestre els quals tots ells són de diferents moviments. Alfred Steglitz, autor pertanyent al moviment de fotografia directa. Les seves principals idees són que entén la fotografia com a imatge i no com a representació de la pintura, i la recerca d’una imatge pura i nítida amb profunditat de camp. Aquests són els principals motius pels quals em vaig inspirar en ell al moment de fer les meves pròpies fotografies. Seguidament també vaig trobar-hi una font d’inspiració amb l’autor August Sander, aquest va ser un autor del moviment fotogràfic nova objectivitat. Aquest retratava a l’individu en el seu context. I per això vaig decidir el projecte de la tira de fotografies a les aules de música, serien inspirades en l’estil d’aquest fotògraf. El fet de retratar a la persona en el seu àmbit dóna una certa llibertat al model, ja que aquest s’hi sent més a gust. Un altre aspecte que em va agradar d’aquest autor, és el fet que ell titula les seves obres amb l’ofici dels retratats. 

 

 

 

Les mans, treball de Marcel València.

El meu treball fotogràfic vol representar les sensacions, emocions i l’entorn dels joves d’avui en dia, això és dut a terme mitjançant la figura de les mans, ja que per mi són una part del cos molt representativa i que pot suggerir moltes coses i crear un cert interès al públic.

Les fotografies estan basades en el tipus de fotografia de Robert Mapplethorpe, aquest fotògraf treballa molt amb el cos humà i en alguns casos el seu treball centra tota l’atenció en una única part del cos. Això m’agrada perquè el fet de representar tant amb una part del cos és una cosa que se’m feia realment interessant i per aquest motiu vaig tirar endavant el meu treball. Aquest fotògraf pertany al moviment de fotografia de l’experiència i pel que fa a aspectes generals el que vol representar és un tipus de fotografia més íntima i representa l’entorn i la vida personal del propi artista.

Sóc conscient que la majoria de fotografies del meu treball poden tenir vàries interpretacions segons la persona que les observa, aquesta lliure interpretació és una de les característiques que més m’atrau del meu treball perquè trobo que genera més interès en el públic.

El significat de les meves fotografies són les sensacions i l’entorn dels joves: Ràbia, impulsos sexuals, tristesa, addiccions, fermesa, amistat, etc…

El fet d’afegir elements com l’aigua i el fang ajuda al públic a arribar a veure el significat de les fotografies, de totes maneres el que per mi simbolitza més és la posició de les mans i el que transmeten.

Respecte a la part tècnica, únicament m’agradaria comentar els trets generals de les meves fotografies. Com es pot veure les fotografies estan realitzades en un primer pla i en alguns casos són un pla de detall, això és degut a que la meva intenció era centrar tota l’atenció en les mans i mostrar el mínim d’elements externs, per aquest motiu també es veu difuminat el fons.

 

 

 

Moltes felicitats a tots, molt bona feina, gran nivell i compromís !
Segur que aquests referents fotogràfics perduraran en la memòria de tots vosaltres!
Us adjuntem algunes imatges de procés, i l’espai expositiu de la Biblioteca Caterina Albert os es mostren els llibres.
Share

Comentaris (0)

Retroenllaç de la URL | Comentaris RSS Feed

Els comentaris estan tancats.